Ha començat al Tribunal Suprem de l’Estat espanyol el judici contra el Procés. L’escenari, de pel·lícula tenebrosa amb una flaire de naftalina que no l’han pogut resoldre ni traient a corre-cuita el Sant Crist que sempre presidia la sala.

El primer acusat a l’estrena de les acusacions proclamà: soc un pres polític. I de forma natural, amb aquesta senzilla frase, arribà el debat polític al Suprem. I l’acusat va utilitzar la metàfora de la cadira buida, l’absència d’Espanya a la taula de la negociació amb Catalunya, i , a continuació, mirada a Marchena i als altres sis membres del tribunal per dir-los que, per culpa d’aquesta absència, ara són ells, els jutges, els que s’han d’encarregar de la feina que no han fet els polítics.

Quan es tracta de Catalunya, a l’Estat espanyol (sobretot el profund) li és més fàcil reprimir que negociar. Catalunya s’asseu sempre a la taula del diàleg però Espanya no hi compareix mai. Quan Junqueras diu al tribunal que “votar no és delicte, impedir-ho per la força sí” queda clar que ell i els altres encausats captaran l’atenció de l’auditori espanyol i estranger.

Quin moment per a la història! Ses senyories devien sentir un calfred premonitori avisant que tot el prestigi que se suposa a un alt magistrat de la judicatura pot anar-se’n en orris en un procés que té una alta probabilitat d’acabar a l’Alt Tribunal d’Estrasburg dels Drets Humans. Sens dubte, un moment difícil per a aquests set senyors que no ens semblen imparcials i que més aviat es mostren sospitosos de contaminació ideològica. Potser aquests jutges, fiscals i advocats de l’Estat, notables tots del poder judicial, dubtin i tinguin por per les seves carreres i reputació personal. O potser hi ha algú (per pur atzar) que tingui por de no estar a l’altura del que la pàtria espera d’ell i esguerri una sentència tal com van fer aquells estrangers maldestres amb la sentència d’extradició de Puigdemont. Però, ben mirat, potser no hi van els millors sinó els amics dels més ben col·locats, i aquestes minúcies morals o ètiques no cal considerar-les quan es tracta de la pàtria.

El Tribunal Suprem es convertirà els pròxims mesos en l’àgora de debat que no han volgut ser les Corts

A mesura que passin els dies del judici quedarà palès que no hi va haver cap mena de violència per part de la ciutadania convocada a votar, la DUI va ser una mera declaració política sense conseqüències legals, els Mossos van seguir les instruccions de la Justícia i no hi va haver malbaratament de recursos públics. La veu dels presos ressonarà amb menys distorsions mediàtiques. Hi ha retransmissió en directe, i els mitjans estrangers i espanyols no tindran més remei que escoltar durant tot el judici com s’expliquen els protagonistes catalans de l’1-O. Uns líders polítics que es troben en una situació d’indefensió acusats per les seves idees.

El pànic està instal·lat a l’altre costat: els inculpats han engegat l’altaveu amb valentia, confiança i determinació. La judicialització del plet polític entre Catalunya i Espanya ha acabat polititzant la justícia i el Tribunal Suprem es convertirà els pròxims mesos en l’àgora de debat que no han volgut ser les Corts. Les idees no es poden tancar a la presó: n’acaben sortint. Al carrer, les idees segueixen ben vives, els presos polítics les treuen en seu judicial… I fan avergonyir tota la judicatura espanyola.