El riu Llobregat ha tingut un paper fonamental en el desenvolupament industrial i comercial de la metròpoli. Foto: Àrea Metropolitana de Barcelona
Una “claveguera a cel obert” i un “riu de sal”. Aquestes dues expressions es troben referenciades en articles, llibres i queixes veïnals quan s’indaga en la història dels rius metropolitans, especialment si ens remuntem als anys cinquanta. I és que, si bé el Besòs i el Llobregat han estat claus en el desenvolupament econòmic i social de la metròpoli, també han estat a l’ull de l’huracà pels seus elevats graus de contaminació.
El Llobregat, un tresor enverinat
“La història del riu és eterna… Es pot resseguir des de l’època romana fins a les colònies tèxtils del segle XIX”, diu Roger Lloret, químic i observador mediambiental del riu durant els darrers quaranta anys.
L’afirmació de Lloret no és una simple metàfora. Existeixen restes arqueològiques que testifiquen la utilització del Llobregat en l’agricultura, la indústria i el comerç des dels primers assentaments humans fins als nostres dies. El principal problema, però, és que l’explotació que es va fer del riu durant el segle XX va ser tan tòxica que va estar a punt de posar fi a la vida del Llobregat.
“El 1912, uns geòlegs van descobrir la presència de clorur potàssic als jaciments miners de Súria (Bages), una riquesa minera estratègica com el petroli per la seva utilització per a adobs i productes químics”, relata Lloret. Les grans indústries no van tardar a explotar de forma massiva aquest compost químic i, en conseqüència, es van generar grans muntanyes de residus salins que van contaminar les aigües dels dos rius més propers: el Llobregat i el Cardoner.
La muntanya més problemàtica de residus salins –Cogulló, de l’empresa Iberpotash– ha tancat. Foto: ACN
La salinització dels rius va afectar greument la biodiversitat del Llobregat i el proveïment del consum d’aigua a la metròpoli, fins al punt que l’administració es va veure obligada a intervenir-hi davant l’alt nivell de degradació. “No va ser fins a finals dels anys 90 que Catalunya va instaurar un pla de sanejament i l’impuls econòmic suficient per netejar les aigües del riu”, detalla Lloret, reconeixent que gràcies a les noves legislacions va millorar la qualitat de les aigües d’un espai natural que “estava al límit”.
A partir d’aleshores, la recuperació del Llobregat va ser un aspecte clau en la política mediambiental catalana. En els últims trenta anys s’han construït depuradores i dessalinitzadores a les lleres del riu per sanejar les seves aigües i s’han intentat aturar els principals agents contaminants. Per exemple, la muntanya més problemàtica de residus salins –Cogulló, de l’empresa Iberpotash– ha tancat i s’han il·legalitzat tota mena d’abocaments químics o orgànics al riu.
El Besòs, un ecosistema en construcció
Igual que el Llobregat, el Besòs també té una història de mort i renaixença. Si bé avui es pensa en el riu com un refugi per a la biodiversitat, als anys seixanta era considerat una claveguera a cel obert. Els motius? La gran contaminació de les seves aigües n’impedien cap mena d’ús urbà o recreatiu, i els abocaments dels residus químics de les indústries i de les restes urbanes de la població no feien més que empitjorar-ne la situació.
La degradació de les seves aigües continuaria fins als anys 90 i, com en el cas del Llobregat, la Generalitat de Catalunya també va dedicar grans esforços a recuperar l’estat natural del Besòs. Tot i que aquest va ser un pas important, van ser les tasques dels ajuntaments de Montcada i Reixac, Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs les que van transformar les lleres contaminades del riu en l’actual gran zona verda del Parc Fluvial del Besòs.
La zona verda del Parc Fluvial del Besòs es va inaugurar l’any 2004. Foto: Ajuntament de Barcelona
Pel que fa a recuperació de la biodiversitat, però, encara queda molt camí per recórrer. “El fet que s’hagi reduït la contaminació no suposa l’entrada de nous organismes o de vida al riu immediatament”, afirma Dolors Vinyoles, membre de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la UB (IRBio). De fet, segons aquesta biòloga, encara que s’hi hagin trobat “espècies d’algues microscòpiques i alguns invertebrats”, així com “peixos més resistents a la contaminació com ara anguiles, carpes o barbs de muntanya”, la gran majoria provenen “de la part superior del riu, on sí que poden criar”.
Per tant, la manca d’àrees de nidificació del Besòs demostra que els “embrions i els peixos més joves no poden sobreviure a les parts més baixes del riu”, explica Vinyoles, cosa que denota que encara falten esforços “per millorar la qualitat de les aigües”. Tot i això, molts consideren el riu Besòs un refugi de biodiversitat en construcció, ja que hi ha “les tres espècies autòctones de la conca, però no hi són en la mesura ni en les funcions biològiques que serien desitjables”, sentencia Vinyoles, afegint que “encara queda feina per fer”.
