La violència masclista continua, per desgràcia, molt present en la nostra societat. És evident que des de sempre el sistema patriarcal ha dominat amb la seva autoritat imposada cap al sexe femení, provocant una distribució desigual del poder entre homes i dones.

Aquestes desigualtats de gènere les podem trobar, per exemple, en el seu moment, quan les dones tenien prohibit votar, o en les famílies tradicionals on la figura de l’home era l’única que es tenia en compte en qüestions econòmiques, polítiques, laborals, etc. Actualment, les podem veure en el sexisme que es té en el llenguatge, en el salari on elles cobren menys que ells, en les relacions afectivo-sexuals, o quan es ven la dona com un objecte, entre altres.

En relació al sistema sexe-gènere, s’estableixen una sèrie de condicions socials diferents per a homes i dones, segons el paper o rol assignat, i si se surt de les normes establertes pot arribar a convertir-se en un problema per a la dona, ja que la pròpia llibertat, la capacitat de prendre decisions i ser empoderada està “mal vist” o es critica, perquè no és el que s’espera d’ella. Una dona pot ser tan dona com qualsevol altra, encara que no vulgui casar-se, tenir fills i formar una família, posant un clar exemple. Els estereotips de gènere tampoc ajuden a millorar. La publicitat, el cinema, lletres de cançons, la televisió… fan que el masclisme es normalitzi en moltes ocasions, passant com a desapercebut quan en realitat s’amaga.

També l’amor romàntic ha fet molt mal, ja que està tan idealitzat que l’únic que comporta són falses expectatives i frustració en les relacions de parella, a més d’aquesta necessitat de no poder viure sense l’altra persona, que ningú podrà estimar-nos com ell, etc. Es confon conceptes que fan que tot plegat ens porti a la insatisfacció, ja que aquest ideal també es basa en la possessió de l’ésser estimat, i en l’anul·lació d’un mateix per entregar-se totalment a l’altre, el que comporta una submissió per part de la dona cap a l’home. Que si “el nostre príncep blau ens està esperant”, que si “hem de trobar la mitja taronja”… S’ha de canviar aquest pensament que algú ens ha de completar perquè, si no, no serem feliços.

Ningú és responsable de la nostra felicitat, excepte nosaltres mateixos/es. La visió que tinc de la construcció d’una relació saludable és estimar des de la llibertat, a més d’altres aspectes com la bona comunicació, expressar els sentiments i el que es vol, el respecte, la confiança, no intentar canviar l’altra persona i cuidar la relació cada dia. A nivell més de societat, s’ha de promoure tots aquests valors des de la coeducació, deixar de discriminar per raons de sexe i ensenyar des de la tolerància, l’afectivitat i la igualtat des de petits. Així, cada dia, estarem un pas més endavant de poder aconseguir acabar amb la violència de gènere, una realitat que ens correspon a tothom trencar-la.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram