El principal objectiu de les polítiques de seguretat és preservar la vida, assegurar-ne el seu sosteniment amb dignitat i confort i preveure amenaces per seguir-la protegint. El Covid-19 com a amenaça mundial ens porta un missatge contundent, que se suma al missatge sobre el perill global de l’escalfament del planeta que ja fa mesos que tenim a l’agenda mundial: ens evidencia que no són armes ni exèrcits entrenats per a la guerra o la militarització de les ciutats el que ens cal per preservar la vida al món, sinó que per millorar la seguretat humana ens cal invertir sobretot en un bon sistema de salut pública i de cures per al sosteniment de la vida, a més de posar en marxa mesures radicals contra el canvi climàtic. Com més lluny estem de l’abast universal d’aquests drets, més estralls farà la pandèmia als nostres pobles i ciutats. I a les zones més pobres plou sobre mullat.

Totes les formacions polítiques municipals, en general, estiguem al govern o a l’oposició, fem pinya per afrontar amb la màxima responsabilitat aquesta crisi. El municipalisme és la política de proximitat, i en un moment en què cal confinar-se darrere les portes de cada casa, és des de la proximitat que cal actuar per assegurar que a cada casa es poden cobrir les necessitats i que a tota la ciutadania li arriben les respostes tant a nivell sanitari, social com econòmic. En aquest sentit, cada municipi ho afronta amb les eines que ja tenia i les que les administracions superiors van articulant, i en primer lloc cal compaginar les mesures de prevenció contra la propagació del virus amb la prestació de serveis bàsics, com per exemple activar mesures en la garantia d’abastaments alimentaris per a totes les famílies en situació de vulnerabilitat, gent gran, dependències i especialment per als infants que no accedeixen als menjadors escolars. També extremar l’atenció a la violència de gènere, que ha crescut en altres països durant els períodes de confinament, i per a tots aquells col·lectius afectats pel tancament forçat de negocis o pèrdua de salari cal preveure mesures econòmiques a l’abast municipal, com l’ajornament o supressió de taxes, per començar.

Si volem millorar la seguretat humana ens cal invertir sobretot en un bon sistema de salut pública i de cures

Des de la realitat que vivim a molts pobles i ciutats del país, amb alts índex de desigualtats i pobresa, la petició més important que cal traslladar a l’estat és que es posi en marxa urgentment la renda bàsica universal, començant per les que han quedat sense ingressos, sense feina i sense prestacions. I a la Generalitat, que desencalli tots els expedients de renda garantida que estaven en estudi. Seria un alleujament per a moltes famílies en situacions de pobresa.

Aquesta crisi, com altres crisis, ha activat la solidaritat veïnal, i cal felicitar la creació de xarxes de solidaritat veïnals a molts barris, pobles i ciutats. Es van començar a posar en marxa des del moment en què es va decretar que calia tancar serveis i confinar-se, en molts casos avançant-se a les reaccions de l’administració, en d’altres d’una forma totalment coordinada. En moments greus com els que estem vivint cal que cap persona quedi aïllada i desproveïda de les necessitats bàsiques, ni de suports per a les cures pròpies o al seu càrrec. I aquí la solidaritat veïnal, ben coordinada amb els serveis municipals i altres organitzacions de suport, hi té un ampli camp d’acció. Gràcies!

Aquesta crisi, com altres, ha activat la solidaritat; cal felicitar la creació de xarxes de solidaritat veïnals

La crisi del Covid-19 destapa moltes mancances i en provoca de noves. Posa en evidència les falles d’un sistema econòmic i social que ja no funcionava, o que funcionava malament. El nostre sistema sanitari públic no es va recuperar mai de les retallades de fa més de 10 anys. Tenim un precari estat del benestar, amb mala implantació dels serveis a la dependència, que no cobreix totes les necessitats. La precarietat laboral fruit de les reformes laborals afecta milers de persones, entre elles les que ni tan sols tenen drets laborals, com les treballadores de la llar i tants altres sectors. Després de la recessió per l’aturada del Covid-19, els problemes no faran més que créixer i eixamplar la base de l’afectació econòmica i social.

En la immediatesa, el problema més urgent que tenim ara a molts municipis és el subministrament de material mèdic a hospitals i el proveïment de nous espais per a l’atenció a la convalescència. També la cobertura de necessitats socials bàsiques, que van arribant però a poc a poc. Aquí cal reprovar les males decisions de Pedro Sánchez, que ha fet una gestió més política que sanitària de la crisi i no ha aplicat els criteris de l’OMS amb una centralització política que perjudica els territoris i afavoreix irresponsablement l’expansió de l’epidèmia, en no voler tancar la comunitat de Madrid ni Catalunya tal com s’ha demanat des de fa setmanes. A la Generalitat cal reprovar-li no haver planificat una major provisió de reactius per fer la prova, ni una més ràpida protecció de les treballadores en serveis residencials, hospitalaris i d’atenció a la dependència. I pel que fa a la gestió de les beques menjador, calia una reacció molt més ràpida.

Rescatar les persones, posar la vida al centre, les cures i el sosteniment i confortabilitat de la vida com a eix motor. Aquesta ara és la principal prioritat de seguretat nacional, començant per la vida als pobles i ciutats. Vetllem perquè cap barri, poble o ciutat no quedi enrere.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram