Segurament que el primer secretari del PSC deu gaudir de moltes virtuts, que desconec per pertànyer a l’àmbit privat, però la que es fa evident és que es tracta d’un home llest, molt llest. La decisió que ha pres, com a comandant en cap del seu partit, de dir “no” a la investidura d’en Rajoy, contravenint el mandat de la gestora del PSOE, ho posa de manifest.
El PSC, des de fa anys, ha anat perdent cadires, tant al Parlament com al Congrés, on dels vint-i-cinc diputats s’ha quedat només amb els set actuals. Tota una sagnia que els ha submergit en una lamentable irrellevància. I aquesta situació, forçosament, ha de portar a pensar el com i el perquè s’ha produït.
Al meu entendre, d’una forma lenta però constant, s’han anat desmarcant del que hauria d’haver estat el servei als interessos catalans, abraçant, descaradament i sense complexos, totes les ordres i insinuacions que rebien del carrer Ferraz, malgrat ser oneroses a la nostra economia fins a situacions d’autèntic ofec. Així va succeir, per exemple, en les votacions al Congrés que es va afegir, sense sentit de la vergonya, al PP i al PSOE en la negativa a abonar a la Generalitat el que per llei li corresponia percebre per la “Addicional 3a de l’Estatut” i el Plus de Competitivitat. I, a més, per acabar-ho d’adobar, dient “sí” a la prioritat d’un corredor central ferroviari en contra del mediterrani beneït i aprovat per la UE. Tot un cúmul de despropòsits i, el que és pitjor, amb una deslleialtat vers la comunitat que, com a tal PSC, tenien el deure de defensar fins a les últimes conseqüències.
Ara, el senyor Miquel Iceta, tement-se una nova patacada, i amb la clara intenció de recuperar vots en unes pròximes eleccions a casa nostra, ha volgut donar aquest cop d’efecte, tan sonor com inútil, desobeint el pare i la mare. Tot un mestre de la propaganda política. Però jo, benvolgut Miquel, no me’l crec. El PSC autèntic, de debò, va deixar d’existir després de la fugida de persones tan significatives, dins i fora del partit, com les senyores Garrigosa, Tura, Geli i els senyors Elena, Castells i d’altres que en aquest moment no recordo. Des d’aquells dies el PSC va perdre la “C”. Costarà Déu i ajuda recuperar- la.
