Inevitablement, cal que ens preguntem què és el que hem fet malament per tenir un dels nivells de persistència de la Covid-19 més alts d’Europa. És cert que som un país extremadament calorós, que els nostres hàbits socioculturals són relaxats i que no som una societat especialment disciplinada. Es dirà que Barcelona i la seva àrea té barris amb habitatges petits i que en molts casos hi viuen aplegades més persones de les que toca. Però la Banlieue de París és pitjor i els barris d’emigrants de Londres són duríssims. Alguna cosa se’ns escapa i no la sabem trobar.

Potser estem pagant els plats trencats de feines mal resoltes quan tocaven. Potser ara trobem a faltar un govern metropolità de veritat que hagués permès solucionar de manera més eficient el permanent problema de l’habitatge a Barcelona. Potser volem arreglar la mobilitat de la ciutat sense poder administrar alhora tot el seu perímetre urbà. Potser ara trobem a faltar una sanitat ben dotada, la mateixa, si més no, que teníem abans que fos retallada i privatitzada durant la crisi del 2008.

Potser trobem a faltar una cultura assumida públicament salvada de la confusió eterna amb l’oci nocturn i l’entreteniment eclèctic. Potser trobem a faltar una idea social de l’esport com una part indissociable de la salut.

Potser trobem a faltar una cultura assumida públicament salvada de la confusió eterna amb l’oci nocturn i l’entreteniment eclèctic

Potser trobem a faltar els acords sensats amb associacions i moviments veïnals que fugen de la suplència per cogestionar amb responsabilitat i exigència els serveis públics.

Hi ha tants potsers com vulguem, però un país i una ciutat és el reflex del que som tots plegats. Les nostres institucions són el resultat dels acords que hem fet o que hem permès, és igual. No si val fugir d’estudi reclamant solucions immediates sense assumir que també hi estem implicats.

Xavier Artal deia fa pocs dies a un diari que el “tot va bé” optimista i falsament generós donarà lloc a una tardor complexa i conflictiva. Potser –també– té raó. Es referia a Nou Barris i vull entendre que és una metàfora dels barris de la mal dita perifèria de Barcelona. Haurem de treballar de valent per evitar-ho, sense demagògies i assumint cadascú la part que li toca de responsabilitat.

La veritat és que la Barcelona trista i amb recursos limitats per una mirada, des de la Generalitat i l’Estat, estreta i mancada del mínim sentit de la subsidiarietat que la situació requereix haurà de repensar alguna de les seves prioritats. Primer són les persones, diem. Però jo voldria corregir-ho: primer és el futur de les persones. La idea del futur és la que ens obliga a fixar la mirada en les conseqüències a curt i mitjà termini del que ara decidim. Això és el que ens permet aprendre, ni que sigui poca cosa, del que succeeix en el present.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram