A principis d’octubre tindrà lloc, a Barcelona, Mundiacult, la trobada de ministres de Cultura dels països membres de la Unesco. A falta de més concreció sobre el programa de ponències i debats definitiu, tot fa pensar que el seu principal propòsit és el de situar en el marc dels objectius de desenvolupament sostenible de l’ONU una referència explicita als drets culturals com un vector essencial per al progrés de les nostres societats.
Aprofitant aquest esdeveniment, a Barcelona organitzarem un Fòrum Cívic que aglutini el conjunt del sector per debatre la manera d’enfocar aquesta qüestió a escala local i nacional conjuntament amb altres problemàtiques que afecten de manera estructural el món de la cultura: com establir un diàleg positiu entre les –cada dia més– noves tecnologies i la intel·ligència artificial amb la creació cultural, la consolidació d’un espai cultural metropolità estable, la governança de les polítiques culturals o la capacitat de la cultura per generar consensos sobre la democràcia i la pau a escala global.
Es pot pensar que són temes i debats reiteratius i, de fet, és veritat que el món de la cultura tendeix a fer exercicis d’autoreferència i que pateix una certa endogàmia conceptual. L’artista i l’intel·lectual s’emmirallen fàcilment en el seu pensament, i el gestor creu sovint tenir la clau que soluciona tots els problemes del món. És evident que no és així, de la mateixa manera que no s’hi val a considerar que, si el planeta fos governat per persones més cultes, tot aniria millor. Dissortadament, hi entren en joc moltes altres variables. Però malgrat tot això, és important que la cultura parli de totes aquestes qüestions, potser per adonar-se que moltes de les reivindicacions i queixes que fem, sovint amb raó, no depenen únicament del sentit comú, d’evidències polítiques (encara per descobrir) o de pressupostos més grans.
Acostumats com estem a oferir ajuda i solucions a tothom, caldria un petit acte de contrició per comprendre que som nosaltres qui la necessitem
Estem acostumats, i esdevé per això gairebé un tòpic, al comentari solidari i crític de l’artista quan rep un premi, a l’opinió severa de l’intel·lectual sobre el futur del món, a la mirada exigent del creador vers el públic i a la ironia exempta de certa complicitat del gestor cultural quan parla d’altres àmbits. Tan acostumats, que ens sorprèn quan algú agraeix un guardó amb paraules tan evidents i honrades com l’Eduard Sola (per posar un exemple recent). Hi estem tan acostumats que ho descomptem. Llàstima, perquè potser no és sempre el que s’espera de nosaltres.
És important que a Mundiacult, quan parlem de les nostres coses i també de tot el que volem fer per al món, dediquem un temps a pensar quines són les nostres febleses com a sector cultural i, sobretot, com a sector alliberat o presoner (depèn de com ho mirem) de les polítiques culturals. De vegades, de tan primmirats, oferim ajuda i ens postulem com a teòrics salvadors de tothom: de l’educació, de l’urbanisme, de la salut mental i fins i tot de l’esport, i oblidem donar la volta al mirall per demanar-la nosaltres. I és que tot és més clar si ho mirem d’una altra manera. No hi ha drets culturals sense una educació compromesa amb la cultura; no hi ha equilibri social sense dignificar l’espai públic; no hi ha felicitat i salut mental sense resoldre el problema de l’habitatge; i no hi ha increment de les audiències culturals sense sentit de pertinença a la societat que ens acull.
Acostumats com estem a oferir ajuda i solucions a tothom, caldria un petit acte de contrició per comprendre que som nosaltres qui la necessitem. No es tracta d’ajuda material, sinó d’entendre i fer entendre que no som altra cosa que l’eslavó final d’un engranatge complex que afecta el conjunt dels serveis públics. No som independents, ni tan sols un mes d’aquests serveis, sinó la conseqüència del bon funcionament de tots plegats. Ras i curt: en això i no en una altra cosa es fonamenta una societat culta.
Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor de Nou Barris