Una nova campanya electoral, i aquesta vegada són les europees, però és igual. El comportament dels partits polítics i els mitjans de comunicació són iguals que a les altres campanyes que les han precedit.
Sembla que el guió de la campanya hauria d’ésser convèncer els ciutadans, explicant el programa propi i fer alguna menció als programes dels altres partits. No us ho cregueu pas, es tracta d’embolicar la troca, treure els draps bruts dels partits contraris i veure si els altres han comès algun error en plena campanya.
Cal dir, sobretot, les mentides més grans que els altres, si es pot treure algun afer de tribunals, hisenda o alguna notícia que desviï les mirades cap allà on interessi a alguns i no sobre les misèries pròpies. El fair play, joc net, és cosa d’altres contrades: aquí s’ha de picar ben fort i si convé amb joc subterrani, i que no es noti massa. Com a arguments recurrents i tòpics, s’ha dit que a Catalunya s’incita a l’odi, es fomenta el pensament únic, es trenca la convivència, s’és insolidari amb la resta d’Espanya, a les escoles s’adoctrina a la infància, les balances fiscals estan falsejades, al que parla castellà se l’arracona, els mitjans d’informació públics estan en contra dels unionistes i no els hi donen veu.
Com a traca final, si s’arriba a assolir la independència, ens cauran a sobre les set plagues d’Egipte, anirem a cremar al foc etern i vagarem pels espais siderals. Ni el més mínim respecte pels ciutadans, ens insulten i ens tracten com imbècils i per acabar-ho d’adobar, ens diuen que estimen Catalunya i als catalans. Per Déu i tots els sants, pietat! Que no ens estimin tant.
per Jordi Lleal
