Fa 55 anys que treballo a la Rambla. Del matí a la nit. I alguns anys també he viscut aquí. Per aquesta antiga riera he vist passar el riu de la vida. Hi he vist de tot: les manifestacions dels anys 70, els cabarets i els transvestits a les èpoques del destape, el recorregut de la flama olímpica, l’atemptat i ara les obres de remodelació. I em deixo moltes coses. Des del balcó privilegiat sobre Barcelona que és la Rambla, he vist passar la història de la meva ciutat.
Així que, quan es diu que la Rambla perd personalitat, em sorprèn una mica. La personalitat de la Rambla és el canvi. La Rambla canvia com canvia el món. Com canvia la ciutat. Barcelona s’ha convertit en un pròsper focus turístic, la riquesa del qual ens permet fer els carrers més bonics i el nostre patrimoni cultural més atractiu, i també comporta un cert aclaparament per als veïns. I la Rambla n’és un reflex. Però de la mateixa manera que la Pedrera o la Casa Batlló continuen aquí per a qui vulgui veure-les, la Rambla segueix aquí. Jutjar-la després de fer-hi una passejada precipitada que normalment no va més enllà del Liceu és fàcil.
Crec que l’exemple del Tablao Flamenco Cordobés és un bon reflex de tots aquests canvis. Aquest establiment fa 55 anys que programa flamenc de qualitat (Camarón, Poveda, Israel Galván, Jesús Carmona…) i és un referent en el seu món. És a la Rambla perquè històricament els llocs d’espectacles (tablaos, cabarets, teatres…) eren aquí i al Paral·lel, i aquí el va obrir un empresari d’espectacles el 1970. I es diu Cordobés pel famós torero de l’època, perquè llavors Barcelona era una important plaça taurina.
La personalitat de la Rambla és el canvi; canvia com ho fa el món i la ciutat
El Tablao Flamenco Cordobés és part de la història de la ciutat, però el passejant precipitat que baixa per la Rambla (i que és difícil que arribi a l’altura del Tablao) ràpidament sumarà dos més dos al seu imaginari: flamenc i la Rambla, espectacle per a guiris. Aquest prejudici demonitza la Rambla en lloc de veure-la com és –un reflex de la nostra ciutat, sempre canviant–, i s’estén a tot.
A la Boqueria continua havent-hi grans professionals que ofereixen productes que no trobes a cap lloc, però se la jutja pels cucurutxos de fruites que es venen a les parades. El Museu de Cera o Las Golondrinas continuen sent bons espectacles per a nens, tot i que ara a la mainada és difícil entretenir-la amb alguna cosa que no siguin pantalles… Els pintors que amenitzen la Rambla, i els mims que alegren el passeig, se situen al seu tram final, i fins aquí serà difícil que hi arribin els nostres visitants locals. Els llocs de flors i de premsa continuen resistint i segueixen oferint flors i premsa variada i atractiva, però se’ls jutja pels souvenirs que també han de vendre per poder subsistir, perquè avui dia la premsa digital i l’enviament de flors en línia són la norma. Continua havent-hi bons restaurants –pocs, com a tots els carrers–, però a la Rambla se la jutja per les terrasses que assalten els turistes, com a Venècia.
Des del meu balcó de la Rambla, continuo veient passar la vida. No us la perdeu.
María Rosa Pérez, directora del Tablao Flamenco Cordobés
