Ja fa trenta-cinc anys de la primera vegada que vaig pensar en allò que anomeno “indicador xinès”. Va ser en un viatge a Paris que em va sorprendre veure una família d’origen oriental formada per pare, mare i tres nens. Els primers parlaven en mandarí entre ells i als seus fills. Aquests darrers els responien en francès.
Poc més tard vaig ser testimoni del mateix fenomen a Londres (dins un McDonalds). A la taula veïna la conversa era absolutament mixta, amb els pares, un fill gran i un fill petit parlant en xinès i dos fills mitjans responent en anglès. Però quan vaig prendre realment consciència del factor infantil mandarí com a “indicador de normalitat” fou a Gant (Flandes). Hi vaig estar en un moment que la parla flamenca encara era una mica feble en relació al francès, malgrat que els patriotes s’esforçaven a “desconèixer” la llengua dels valons responent en anglès qualsevol pregunta que se’ls feia en francès. Fou en aquest context que, entre immigrants grecs, albanesos, africans i flamencs ligh, tots ells parlant en francès, em va sorprendre veure un grup de nens d’origen xinès jugant entre ells en neerlandès.
Els darrers dies he tingut oportunitat de copsar la realitat d’alguns patis d’escola de l’eixample barceloní. Ningú se sorprendrà si us dic que la majoria de la quitxalla juga en espanyol, però he pogut veure que quan han de dir-se alguna cosa al marge de la representació del joc fan servir el català, l’espanyol o altres idiomes en funció de l’origen dels membres del grup. Així, doncs, no és rar que un grup heterogeni format per barcelonins d’origen i magrebins parlin entre ells en català, encara que quan després els toca parlar als d’origen llatinoamericà es limitin a adreçar-se en espanyol a la resta.
I què passa amb els xinesos? D’entrada em pensava que farien com els marroquins en grup (usant el català) i alhora com els sud-americans si és un grup homogeni xinès (és a dir, parlant en mandarí entre ells). Però m’ha sorprès que allò que he vist no se sembla ni al París ni al Londres de fa quaranta anys, però menys encara a Flandes. A totes quatre escoles he vist grups xinesos parlant entre ells en la llengua del país veí, en espanyol. M’ho prenc com un indicador. Hem dignificat molt la llengua catalana en aquests quaranta anys, però ens queda molta feina.
