Que hi hagi flors a totes les èpoques de l’any pot resultar colpidor i agradable, però també es tracta d’un enorme perill donada la complexitat del nostre temps. El canvi de temperatura fa miracles, com l’aparició de gavines a centenars de quilòmetres de la mar.
No tots els miracles són bons. Una desmesurada nostàlgia provocà al gran Quixot la bogeria, per voler encarnar en el seu temps grans valors d’altres èpoques, com el de la generositat. Disposat a alliberar oprimits i desgraciats sense reclamar res a canvi, es va llançar als camins per descobrir, amb estranyesa, el despertar d’un món diferent. Un refredament de la mirada que hauria esfondrat les idees antigues.
La ciutat ha estat una de les més antigues invencions de l’ésser humà. La seva motivació va ser causa d’una profunda necessitat de relacions per compartir el món. Ha estat la corona de la civilització; totes les cultures es van emocionar d’aquest paisatge. Ha estat, la ciutat, punt de partida i d’arribada per a la imaginació.
Però la taca urbana va destruir el somni i l’harmonia. El món es va tornar foraster perdent la calidesa de l’afecte. Al costat de la ciutat creix la desforestació, el malbaratament, les desigualtats, l’alt cost de les vides. Si alguna cosa caracteritza l’actualitat és que els ingressos de la indústria i la tecnologia no es tradueixen en benestar comú sinó en riquesa addicional per a elits gerencials, polítiques i funcionarials. Perills en l’alteració de l’entorn per l’esperit de lucre que converteix en assalariat l’investigador, el sacerdot, el metge… Fins i tot el poeta. Un estat de l’ànima que els fa malvats.
Caldrà tenir ulls nous per veure en el visible l’invisible… Es dissolen les cultures locals creant urbs enormes, sotmetent les forces naturals. Creixen les químiques cancerígenes a les llars, olis de petroli als carrers, mercuri entre els peixos, plom al sabó… Collites de cotó que assequen un llac sencer.
Moriràs per les teves virtuts, diu la profecia tràgica.
La mercaderia hauria de ser avui, de nou, l’hospitalitat, la caritat, la salut, l’art, l’esport, el pati de l’esbarjo. Els regnes de l’afecte davant de la societat comercial.
Brecht ens va dir que allò més simple és dur de fer. Sense memòria del passat no es pot inventar la utopia del futur. Per fer la revolució caldrà portar algunes coses velles i oblidades, perquè parlar del passat ens pot ajudar a comprendre millor el present.
Quan Déu va crear el temps n’hi havia de sobres, diu un proverbi irlandès. Potser aquesta sigui la tasca: treballar per recuperar el gust, el plaer de l’aire, de l’aigua, del vent, del sol, de la llum i de la terra. El gust per defensar tot això en contraposició als que ho volen destruir.
