Fins a l’any passat no m’havia adonat de la importància estratègica de tots els 11 de març, que òbviament és un referent de com evoluciona el procés respecte de l’anterior 11 de setembre, i també de cara al pròxim 11 de setembre. El del 2014, serà més important encara als dos anteriors.
Deixeu-me que reflexioni respecte d’aquestes dues perspectives. Els sis mesos que han passat des de la Via Catalana, presenten un balanç, en general, positiu, tot i que no hem de pensar que ja tot està fet. El procés avança a batzegades. Sembla que s’atura i de sobte fa un pas de gegant. Això és el que ha passat en els darrers sis mesos. Després de l’èxit de la Via i del seu impacte internacional, el procés va entrar en camins estrets i a poc a poc semblava que tot anava a caure pel pedregar.
El progressiu allunyament dels socialistes, ha acabat sent definitiu. I l’actitud del govern espanyol ha estat duríssima, no donant mostres de cap flexibilitat. Per altra banda, el pols s’ha traslladat sobretot a l’escenari internacional, fins al punt que els espanyols van intentar implicar el mateix Obama, fracassant. L’ofensiva exterior espa- nyola ha estat un desastre rere un altre, amb ridículs espantosos. En el front interior, es veia amb desesperació com s’acostava el mes de desembre i el més calent era a l’aigüera: la data i la pregunta. De cop i volta, tot va canviar, i CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP, en una acció audaç van consensuar aquests dos temes. Va ser com una glopada d’oxigen a algú que s’estava ofegant. La situació va canviar com un mitjó, i de nou l’optimisme va consolidar-se entre els catalans favorables a la Independència. Tot semblava indicar que el següent pas era un govern de coalició CiU-ERC, però de seguida es va veure que era un miratge. Nova decepció, tot i que d’importància relativa. Artur Mas havia sortit reforçat de l’acord, i això malgrat les punyalades reiterades del seu soci, en Duran i Lleida, que no pot pair de cap de les maneres els èxits de Mas.
Però on realment va fer mal l’acord de desembre va ser en el bloc espanyol. Com sempre, Madrid es va quedar amb cara de pòquer, perquè no s’esperaven que s’arribés a un acord. L’histerisme catalanòfob va pujar encara més, i les crides de tall ètnic adreçades als catalans nascuts a la resta de l’Estat, es van multiplicar. Així com les amenaces, el foment del terror, i l’advertència que caurien sobre Catalunya totes les plagues bíbliques, fins que el mateix Garcia-Margallo, ha advertit que una Catalunya independent vagarà eternament, pels segles dels segles, per l’espai sideral.
