AndresPeres

Ja fa dos anys que el macrooperatiu Coliseum va donar un cop important al fenomen de pisos de venda i consum de drogues que afectava el Raval des del 2017. Es tractava del tercer macrooperatiu policial en dos anys, i cadascun d’aquests operatius va comptar amb un desplegament de més d’un miler d’agents de tres cossos policials, que amb tota la resta d’intervencions va significar una disminució molt important del consum i del tràfic al barri del Raval.

Després d’un temps de certa tranquil·litat, des del gener de 2022 el consum i el tràfic de drogues han tornat a créixer. La persistència del problema, en un context on la intensitat de la investigació policial no ha baixat des de llavors, ens ha de fer qüestionar els límits que té l’acció policial per si sola per resoldre aquest conflicte.

Val a dir que no es tracta de defugir la intervenció policial, ans al contrari, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar fa dos mesos l’augment d’un 20% d’efectius de la Guàrdia Urbana al Raval. També va traslladar al Departament d’Interior la necessitat de fer un salt d’escala amb més investigació per tal d’escapçar les xarxes de narcotràfic.

Però, tot i els esforços policials de gran magnitud, la tornada del problema ens obliga a plantejar quines són les condicions que sostenen aquesta problemàtica i com s’han de poder abordar, més enllà de l’acció policial, per tal de resoldre el conflicte obert.

En primer lloc, ens trobem davant un problema de seguretat on grups delinqüencials han trobat al Raval un context idoni per portar a terme la seva activitat. I és que, arran de les execucions hipotecàries produïdes des del 2008, i la posterior adquisició i acumulació d’aquests pisos per part de fons voltors i bancs, s’ha originat al Raval una gran borsa de pisos buits, que es calcula al voltant dels 400.

Es tracta de pisos dels quals els seus propietaris es desentenen. No compleixen amb la seva funció d’habitatge, no els posen al mercat de lloguer, no en fan el manteniment necessari, no paguen les despeses de les comunitats i, paradoxalment, quan es produeixen ocupacions delinqüencials, no les denuncien. Aquesta borsa de pisos buits emergeix llavors com una font inacabable d’oportunitats, perquè cada cop que la policia desarticuli un punt de venda, ràpidament se n’obri un de nou.

Sense un control dels pisos buits dels grans tenidors, els traficants tenen totes les facilitats. Per tant, la Generalitat de Catalunya ha de treballar en un nou marc jurídic dins la llei d’habitatge per obligar els grans propietaris a mobilitzar els pisos buits perquè compleixin la seva funció d’habitatge, i els incorporin al parc d’habitatge de lloguer social.

Sense un control dels pisos buits dels grans tenidors, els traficants tenen totes les facilitats

En segon lloc, és important recordar que les addiccions són també un problema social i de salut per a les persones que les pateixen, i ho és també de salut pública. Un problema que no és nou i que, en termes absoluts, a Barcelona no es troba en creixement. Tot el contrari, arran del desplegament de polítiques de prevenció de riscos associats al consum de drogues i de les mesures de tractaments, observem des de fa anys una estabilització de l’addicció a les drogues més problemàtiques, una disminució de la transmissió d’ITS i de les morts per sobredosi. És important situar això davant alguns alarmismes referents a l’augment de certs consums, com l’heroïna, que no són reals si parlem en termes generals.

Ara bé, el problema que afronta el Raval té a veure amb una concentració d’aquests consums problemàtics en un sol barri. És imprescindible abocar els recursos necessaris per atendre tant els riscs per a les persones consumidores, com per reduir els impactes a la via pública. És per això que des del 2016 s’ha triplicat el nombre d’educadors/es de salut (de 10 fins als 31 actuals), i s’ha augmentat en 4 hores l’atenció a l’espai de reducció de danys del CAS Baluard, també amb un increment de 10 treballadores.

Alhora, moltes de les persones que consumeixen als carrers del Raval estan en situació de gran vulnerabilitat i no tenen un sostre. Un context que perpetua la seva situació i impossibilita la seva superació. Perquè aquestes persones puguin iniciar un procés de millora i poder disminuir també el consum al carrer, les administracions els han de donar respostes habitacionals.

El 2020, l’Ajuntament de Barcelona va obrir el primer centre residencial de primera acollida per a persones sense llar amb addiccions. Un equipament pioner a tot l’estat espanyol on resideixen 52 persones, que incorpora un espai de consum supervisat i que està donant molt bons resultats. Un recurs que actualment és del tot insuficient per donar resposta a la quantitat de persones en aquesta situació. Per això, és imprescindible que la Generalitat i la resta de municipis de l’AMB acompanyin l’Ajuntament de Barcelona en el desplegament d’un sistema de centres residencials per a persones que consumeixen drogues, així com de centres de reducció de danys.

En resum, la problemàtica de drogues al Raval, que últimament s’està fent servir com a arma llancívola amb interessos electoralistes, respon a diversos factors, i per superar-la cal abandonar els discursos reduccionistes o populistes que només amaguen els problemes de fons i no ajuden el Raval a superar aquesta situació. Necessitem anar a l’arrel i que les diverses administracions es corresponsabilitzin en la resolució del problema.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram