Aquest febrer, la política catalana ha arribat a cotes de degradació mai abans assolides. Els principals partits catalans han arribat a un grau de corrupció tan gran que costa creure que siguem a Europa. S’han superat –i amb nota– les millors escenes dels germans Marx, com ara la de la cabina o la del tren de l’Oest americà, o quedant-nos a casa, han superat amb escreix la imaginació d’un Jardiel Poncela o d’un Muñoz Seca amb les seves astracanades.
Llàstima que pel camí ens han pres la il·lusió i han convertit Catalunya en una espècie de país de xoriços, vividors, sospitosos i corruptes. Amb tots aquests antecedents i per culpa dels aprofitats, no crec que puguem anar a vendre el país a les cancelleries i organismes internacionals. I novament, el sofert català, el patriota honest, compromès, bona persona i que estima el seu país, sense demanar res a canvi, haurà estat l’únic sacrificat, l’únic perjudicat i l’únic enganyat.
Als anys quaranta, Catalunya va estar a punt de ser eliminada per gent que va venir de fora. Ara ja no cal. Ja ho faran els de dintre.
