Les intervencions de Jordi Cañas al Parlament i a les rodes de premsa són tot un poema.
Amb un mirada enrabiada i un verb d’allò més encès, actua com un flagell dels seus oponents polítics; arrasa sense to ni so tallant caps a tot bitxo vivent a dreta i esquerra, ratlla la mala educació per no dir que es passa amb el seu llenguatge groller; posa malnoms com al Pere Navarro al que anomena “tonto útil” al servei de Mas; quan pregona dient “Artur Mas y los doce apóstoles, serà una cuestión de fe…” referint-se als consellers; quan David Fernàndez de les CUP diu que va sobreviure a Franco i les càmeres de TV3. enfocaven al senyor Cañas es veia que movia els llavis dient “que làstima”; quan assegura que el govern de Catalunya són uns “talibans” i uns “radicals”; pregunto, què serà ell?
Tots aquests improperis i sortides de to amb la seva retòrica populista potser sí que són les seves credencials per anar a les emissores de la caverna mediàtica, fent d’escuder del senyor Vidal-Quadras, a malparlar de la política catalana i així tenir- hi les portes obertes de bat a bat. És tot un personatge, un guerriller, un destraler que baixa la cota de la dialèctica política a nivell tavernari. La confrontació parlamentària ha d’anar per altres camins, exigeix altres formes sense faltar el res-pecte als oponents, que l’hemicicle no és la grada d’un estadi amb “holigans” desaforats, no més li faltaria tirar bengales. Igual creu que el seu populisme descarat li dóna rèdits electorals (hi ha gent per a tot a la vinya del senyor), Però unes mínimes formes de procedir amb correcció haurien de ser la normalitat, que les sessions del Parlament no són un concurs de a veure qui la diu més grossa. Ah! Per cert, el dia que se li escapi una sola frase en català, no cal que es renti la boca amb sabó que no és greu.
No és això senyor Cañas, no és això.
Per Jordi Lleal / Aparellador
