Tots hem usat tècniques memorístiques diverses (sigles, acrònims, esquemes) per recordar tants mots inútils que calia memoritzar als exàmens. En canvi, oblidem els noms dels delinqüents financers, segurament perquè ens fan fàstic i necessitem tenir la ment plena de records bonics. Malauradament, la conseqüència nefasta d’aquesta ­hi- giene mental permet als nostres agressors que puguin continuar vivint tan impunes, respectats i presumint d’honorabilitat.

Un veí, jubilat, que sobreviu amb una pensió miserable després de tota una vida de treball, amb qui m’havia aturat per maleir un dels anteriors enquestats a la Comissió Parlamentària Sobre Entitats Financeres, em va respondre llavors que no sabia de qui li parlava. Després, però, va reconèixer haver vist la notícia per televisió, però no havia retingut el cognom, i se’m justificava dient que no té cap interès per aprendre els noms d’aquests xoriços “… perquè tots es diuen Don, els seus pares ja ens xuclaven la sang i els seus fills també ho faran…”.

Malgrat aquest fatalisme popular sobre la inevitable impunitat, reforçat empíricament i sovint per la realitat quotidiana (només cal veure la sentència recent del Cas Prestige), encara tenim recursos contra l’amnèsia perquè per a tot hi ha tècniques: si per als exàmens són els apunts amagats, per recordar els grans xoriços funcionen bé les “marques”, i com més gràfiques millor, i una de prou bona és la de la sandàlia com a símbol de menyspreu.

La imatge de David Fernàndez al Parlament ha rebut tot tipus de consideracions, des de Josep Antoni Duran “Tercera Via”, que demana respecte per Rodrigo Rato, fins a Cayo Lara, que insinua que el xou mediàtic desencadenat impedeix fer seure l’ex-president de Bankia al banquet dels acusats. El poder i els sotmesos al poder no s’adonen que el món ha canviat i que la respectabilitat i l’honorabilitat ja no deriven de la quantitat de diners, ni de drets de naixement, de grup social o d’habilitats parasitàries, que els propietaris dels mitjans de comunicació ja no dirigeixen tan fàcilment la cosmovisió de poble i que els moviments socials van generant estratègies per combatre la desmemòria. Rodrigo Rato sortirà impune i segurament els meus veïns al cap d’uns anys després haurien oblidat el seu nom, però ara ja els costarà

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram