Ara ja fa deu anys que es va aprovar aquell Estatut que abans i sobretot després de la seva aprovació va generar tant soroll.
Recordem-ho. Després de no poques discussions s’aprova al Parlament de Catalunya i aleshores és quan el senyor Zapatero (aleshores president del govern espanyol) diu aquella frase que va resultar una gran mentida: “Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña”.
Només entrar en la comissió d’estudi del Congreso de los Diputados, el senyor Guerra (que presideix la comissió), se’n fot tot dient “hay que pasarle el cepillo” i comença a retallar-li competències. Davant el silenci dels socialistes catalans pel que feien els seus amics de Madrid, el senyor Mas (aleshores cap de l’oposició) va anar a veure el senyor Zapatero perquè paressin de passar el “cepillo”, ja que de continuar així quedaria pitjor que l’Estatut del 1979.
Finalment, el 30 de març de 2006 l’aprova el Congreso de los Diputados, immediatament el PP (aleshores a l’oposició) veu en aquesta aprovació una oportunitat per erosionar electoralment el PSOE i comença una recollida de signatures per tot l’estat en la que es pot considerar la primera campanya per fomentar la catalanofòbia.
Com que desgraciadament l’èxit és total –només cal veure la cara de satisfacció del senyor Rajoy (aleshores secretari general del PP) entregant les caixes amb les signatures recollides a les portes del Congreso–, a més presenten un recurs al Tribunal Constitucional.
Mentrestant, el govern socialista de Madrid, en vista de com anaven les coses, no fa res per defensar l’Estatut i, a sobre, davant la pèrdua de vots se suma a la catalanofòbia. Després vindrà (al cap de 4 anys) la famosa sentència del TC el juny del 2010.
Amb motiu d’aquest aniversari, La Vanguardia ha fet una entrevista al senyor Zapatero, el qual, amb una visió simplista del problema català, creu que tot s’arreglaria tornant a la situació d’ara fa deu anys enrere posant a l’article primer de l’Estatut que Catalunya que és una “comunidad nacional”, i que amb això “los catalanes ya estaríamos contentos”.
Senyor Zapatero! Que no veu que han passat deu anys i no s’ha fet res per arreglar la situació estatutària, mentre la catalanofòbia ha anat en augment, fins i tot dins de Catalunya? Que fàcil ho veuen els socialistes… Tornem al punt de partida de fa deu anys i inventem una frase que no se sap ben bé què vol dir i ja està tot arreglat.
Si un poble perd la seva llibertat, el punt de partida és l’endemà d’haver-la perdut, o sigui el 12 de setembre de 1714, i d’això ja han passat més de 300 anys. Aquest poble no ha parat de demanar (amb períodes de més o menys intensitat) el retorn a la situació anterior al dia 11 de setembre de 1714.
Potser si l’estat espanyol no ens hagués tractat tan malament durant tots aquests anys sí que “estaríamos mas contentos”. Senyor Zapatero i altres, l’independentisme no és una moda passatgera de fa uns anys cap aquí.
