En l’actualitat política s’estan donant una sèrie de condicionants a l’hora de prendre partit per alguna de les nombroses posicions en el conflicte que enfronta Catalunya amb Espanya.

Si hom s’ajusta, ni que sigui una mica a la realitat, ha de tenir en compte la història passada. La possibilitat, ni que sigui en clau de probabilitats, d’arribar a una entesa, no ja entre els dos governs, sinó entre les majories catalana i espanyola, és ben magra. És per allò que es diu “ni de dretes ni d’esquerres”, tots els espanyols es posen d’acord per no admetre res més que Espanya és una sola nació. No volen reconèixer que Catalunya és una nació, fora de l’eufemisme de reconèixer-la com a una “nacionalitat” i amb aquest principi inamovible i innegociable no es pot arribar a cap negociació. A Catalunya, hi ha qui espera arribar a un moment històric, en què els que tenen el poder i mouen els fils de la política, i de l’economia és clar, facin el pas per fer d’Espanya un estat federal. A Espanya hi ha qui pensa que portant als tribunals als càrrecs electes i inhabilitant-los, els desmotivaran fins a renunciar al seu compromís amb els seus electors. Que collant econòmicament l’ANC i Òmnium, faran por i obligaran a quedar-se a casa als centenars de milers de socis i voluntaris. Tot això, per a uns i els altres no demana unes altes dosis d’ingenuïtat? Algú es creu raonablement, que es poden donar aquestes circumstàncies? Pels del bàndol català, és el moment de prendre partit, o la independència o la continuïtat de la dependència. No sigueu ingenus, ja no s’hi val jugar a les indeterminacions.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram