Foto: Espai Línia
L’Espai Línia presenta l’exposició audiovisual Passat, present i futur del periodisme LGTBI+, que repassa com s’ha expressat el col·lectiu a través dels mitjans de comunicació al llarg de la història. Des del del desert comunicatiu d’abans de la República, quan la pressió social, i també la institucional, impedia qualsevol mostra de suport directe, fins a l’actualitat, un moment en què la normalitat progressa adequadament.
Entre una i l’altra etapa, l’exposició reivindica l’etapa més important, la Transició, el moment en què van néixer les primeres publicacions LGTBI+ a Catalunya i on es van construir els grans referents del col·lectiu. La mostra s’inaugurarà oficialment al llarg d’aquest hivern, en un acte amb presència institucional, però ja es pot visitar gratuïtament fins a l’estiu a les instal·lacions de l’Espai Línia (carrer Girona, 52, de Barcelona).
Foto: Espai Línia
Impulsada per l’Espai Línia i comissariada pel periodista Andreu Asensio i la dissenyadora gràfica Marga Moreno, Passat, present i futur del periodisme LGTBI+ és una aposta singular i atrevida pel periodisme LGTBI+ i la manera com es va desenvolupar, des de la República fins a l’actualitat. “Si bé fins al franquisme hi havia una certa tolerància respecte a les relacions privades”, diu Asensio, “a ningú se li passava pel cap reivindicar obertament allò que avui entenem com a periodisme LGTBI+, perquè podia significar, com a poc, la mort social”.
Després de la negror de la dictadura es va obrir una llum durant la Transició. “Persones com Armand de Fluvià, Jordi Petit, Maria Giralt o Empar Pineda van desafiar la legalitat franquista i van posar les bases de la normalitat que vivim avui en dia, tant a través de la premsa especialitzada com amb les seves aparicions als mitjans de comunicació massius per explicar la realitat del col·lectiu”, explica Asensio.
La República de la llibertat
L’exposició s’inicia amb una cronologia que repassa algunes de les dates clau del procés de normalització del col·lectiu als mitjans de comunicació. Resseguint les dates s’observa com ha costat aconseguir drets bàsics i com són de vulnerables les victòries aconseguides, mentre no s’aconsegueixi una autèntica normalitat.
Foto: Espai Línia
Els anys de la República són uns anys de llibertat, tot i que les convencions socials encara són massa estrictes perquè l’homosexualitat es pugui viure públicament. No obstant això, Barcelona disposa de locals com La Criolla, on s’accepta amb plena normalitat qualsevol sexualitat. Irene Polo o Anna Martínez-Sagi són dos grans referents d’aquesta època, totes dues lesbianes i periodistes que van trencar moltes barreres, tot i la seva discreció.
La Transició, el gran moment
La revolta d’Stonewall va marcar un abans i un després en el col·lectiu. Liderats per Armand de Fluvià, els gais i lesbianes es van disposar a traslladar la revolta a Espanya, tot i la resistència franquista. L’any 1970 l’activista català va iniciar una campanya de cartes a través de la revista francesa Arcadie per pressionar el Congrés espanyol quan volia aprovar la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social. Dos anys després, Fluvià comença a editar clandestinament Aghois, la primera publicació LGTBI+ de la història. Un cop impresa, en una carbonera que hi havia a casa seva, la portaven fins a França, des d’on es distribuïa postalment als subscriptors. La raó de fer-ho així és evident: evitar que la policia franquista trobés cap llista dels lectors de la revista.
Foto: Espai Línia
L’exposició repassa, seguint l’extraordinària feina de recerca d’Abel Lacruz, les diverses publicacions especialitzades que, sobretot a partir de 1975 van començar a aparèixer a Catalunya: Debat Gai, Infogai, Revista Lambda, Dones en Lluita, La Pluma… També les de perfil comercial, que van evidenciar que també hi havia un gran mercat al voltant del col·lectiu: Party, Papillon, Nois… Són capçaleres ben desconegudes en el sector i que podreu descobrir a l’Espai Línia.
Per contextualitzar la figura de l’Armand de Fluvià, mort el passat mes de setembre, en una de les pantalles de l’exposició podeu veure el vídeo elaborat pel Centre LGTBI de Barcelona, que es va presentar durant l’homenatge públic que li van retre les entitats el 7 de novembre.
Foto: Espai Línia
Antics i nous referents
La normalitat va començar a arribar per als col·lectius quan els grans referents mediàtics van poder aparèixer en mitjans de gran difusió i també a les televisions. Jordi Petit i Empar Pineda van passar per programes mítics com La Clave o Y usted qué opina?, i es van convertir en fonts de confiança per als nombrosos periodistes sensibilitzats que volien fer visibles a les persones del col·lectiu. Mentrestant, la Rambla s’omplia de reivindicacions populars, molt sovint liderades per Ocaña i Nazario. De fet, al passeig va tenir lloc la primera gran manifestació de l’Orgull, l’any 1977.
La SIDA ho va deixar tot en stand-by durant uns anys, però un cop va aparèixer la triteràpia el moviment va continuar amb episodis clau com l’aparició de la Revista Zero, als anys noranta, publicada a Madrid i amb una àmplia difusió arran del país. El clima era cada cop més propici i també van aparèixer revistes com Shangay, programes de ràdio com el Ja m’entens de Catalunya Ràdio i, aprofitant les noves tecnologies, nous mitjans audiovisuals com IdemTV o GaylesTV.
El creixement es va posar a provar nombroses vegades durant aquests anys, per culpa de l’homofòbia. El cas més brutal va ser l’assassinat de Sonia Rescalvo, que va commocionar la societat. L’impacte del crim va propiciar la creació del Col·lectiu de Transsexuals de Catalunya de la mà de Bea Espejo, activista trans, que es va convertir en una referent d’aquest col·lectiu tan vulnerable.
Foto: Espai Línia
La nova normalitat
El segle XXI és el de la normalitat. Apareixen nous referents contrastats, noves maneres d’explicar la realitat i nous mitjans especialitzats que aborden tota la complexa realitat dels col·lectius. Com la revista Orgull, la primera publicació de reflexió LGTBI+ de Catalunya, nascuda per ser el referent de tots els col·lectius dels barris de la ciutat de Barcelona.
Per acabar, l’exposició ofereix una reflexió, elaborada a partir del cicle de xerrades Districte LGTBI+ a l’Espai Línia, sobre com ha de ser el futur de la comunicació inclusiva amb els col·lectius. Cal abordar les qüestions amb naturalitat, incloure el col·lectiu en notícies positives i no només en l’àrea de successos o reivindicacions i, sobretot, cal consultar les fonts autoritzades a l’hora d’informar.
Afortunadament, avui en dia les entitats ja no són clandestines sinó que són organitzacions lliures, que funcionen molt bé i que continuen la tradició divulgativa i pedagògica dels primers referents de la premsa LGTBI+ a Catalunya.
