Manuel Valls ens cita a primera hora del matí a les seves oficines de la zona alta del Passeig de Gràcia. Arriba amb guardaespatlles. Puntualitat absoluta. La sala on fem l’entrevista és àmplia, lluminosa. En una paret, un mapa gegant de Barcelona. A l’altre costat, una reproducció de la portada del seu llibre Barcelona, vuelvo a casa i una pissarra de treball on es poden llegir consignes de campanya. “No hi ha res compromès”, puntualitza el seu cap de premsa. Ens espera una hora d’entrevista on el candidat a l’alcaldia per Barcelona Capital Europea fa bandera de l’ordre i la mà dura. I treu pit pel suport de Ciutadans.

Aspira a l’alcaldia de Barcelona després que la seva carrera política a França, plena d’èxits però també de crítiques dures, semblava que ja no tenia recorregut. Creu que això li pot jugar en contra?
No. Jo he decidit canviar de vida per raons íntimes. És una sort compartir una triple cultura, i després de 20 anys de carrera política volia canviar d’horitzó. La sort és que aquí tenia unes arrels. He pres una decisió personal i només demano que es respecti. A França encara era diputat, la meva carrera política només està feta d’èxits… No he perdut mai una elecció directa.

Com s’ho pren quan li diuen paracaigudista?
A París em deien ‘el català’ i aquí ‘el francès’. Molts dels que avui em diuen paracaigudista celebraven que hi hagués un català que fos primer ministre de França. Totes les ciutats poden escollir ser universals o tancar-se. El gran debat que tenim a Barcelona és ser la capital de la tolerància o la del populisme i del nacionalisme. Jo represento la Barcelona oberta, tolerant i europea. Després hi pot haver crítiques sobre el meu recorregut polític, però puc dir, des de la modèstia, que el meu recorregut no el té ningú. M’agradaria que els altres el tinguessin, però ningú el té. El que vull és convèncer els barcelonins del repte de ciutat que tenim després del fracàs de Colau. I cal dir que Barcelona no és un poble, és una de les grans marques del món.

Vol convèncer els barcelonins però també haurà de fer-ho amb els seus adversaris, ja que l’Ajuntament quedarà molt fragmentat i es necessitaran pactes. Com convencerà el PSC que pactar amb vostè és la millor opció?
No hem de confondre les etapes. Primer hem de guanyar les eleccions i per això cal convèncer els barcelonins, que em sembla que tenen l’orgull ferit. Són les eleccions municipals més importants de la democràcia i el meu primer objectiu és guanyar i aconseguir el màxim nombre de regidors.

D’acord. Però si guanya, després haurà de pactar.
Abans de tot hi ha d’haver un pacte entre constitucionalistes. No tinc cap dubte que el PSC optarà per un pacte amb la meva candidatura. I si el PP entra al consistori, el mateix. Les candidatures dels separatistes, en canvi, són per fer de Barcelona la capital d’una hipotètica república catalana. Tant la de Maragall com la de Forn.

“No tinc cap dubte que el PSC optarà per un pacte amb mi”

Diu que la candidatura de Forn és una provocació. Per què?
Té dret a ser candidat però no a convertir Barcelona en ostatge de l’independentisme. En això, penso que la ciutat corre un greu perill. Els barcelonins estan patint la pitjor Barcelona dels últims 40 anys i Forn ha dit que no tancaria la porta a dialogar amb Colau, la qual aposta clarament pel dret a decidir i pel diàleg amb els separatistes. El futur de Barcelona no es pot planificar des de la presó. I en el cas d’Ernest Maragall, el mateix. Només pensa en el procés. Barcelona no els interessa. El pacte de la vergonya, aquí, ja el tenim i és el vot contra la Constitució del 78. No em puc imaginar un pacte entre els socialistes i els separatistes o el populisme d’esquerres.

Parlant de pacte de la vergonya, l’etiqueta s’ha fet servir pel de PP, Ciutadans i Vox a Andalusia. S’ha plantejat renunciar a l’aliança amb Ciutadans?
És que no hi ha hagut pacte. S’ha de ser precís.

Ciutadans tenia el poder d’evitar que Vox tingués la clau…
Tothom tenia el seu poder. Jo parlo clar. Amb mi no hi haurà mai pactes amb l’extrema dreta, els populistes d’esquerres, el nacionalisme i el separatisme. Ciutadans és un partit liberal, progressista i europeista i no m’he plantejat mai renunciar al seu suport.

Ciutadans no és un partit nacionalista espanyol?
És un partit que va néixer a Catalunya contra el nacionalisme i la corrupció, un dels elements més importants del procés. Per a mi és un honor tenir el suport de Ciutadans i d’Inés Arrimadas.

Una acusació que se li fa és que és el candidat de les elits. Vostè, però, respon que també ho és de les classes mitjanes i populars. És compatible defensar els interessos d’uns i altres, sovint contradictoris?
Primer de tot, soc l’únic que puc mostrar el suport del partit guanyador de les últimes eleccions catalanes. En segon lloc, la crítica a les elits és l’ADN del populisme. La meva concepció de les elits inclou el talent, les startup, la cultura, l’esport… Una ciutat necessita elits. El populisme sempre busca enemics, però la societat civil barcelonina ha construït aquesta ciutat. Des de fa molts anys la burgesia ha fet la ciutat. Sense ella no hi hauria el Liceu, el Palau de la Música… I tot amb la gent humil, el poble.

Repetim: es pot defensar alhora els interessos d’uns i altres?
Aquesta gent que parla de les elits són els que durant quatre anys no han fet res quan les dades mostren unes desigualtats impressionants. Jo vull ser l’alcalde de tots, dels barris humils i populars, i dels que han d’invertir per ajudar la ciutat.

Parlem de seguretat, que serà una gran qüestió de la campanya. Vostè, en una de les seves cartes públiques, veu problemes en 25 barris de la ciutat. Tan greu creu que és la situació?
Vostès què en pensen?

A nosaltres ens pertoca fer la pregunta, no respondre-la.
[Somriu]. A Barcelona es van cometre 200.000 delictes el 2018. La inseguretat ha crescut un 20% en un any. Hi ha un furt cada cinc minuts i la inseguretat és el problema número 1. Es veu al Baròmetre Municipal.

Vostè sap, però, que el Baròmetre expressa sensacions, estats d’ànim, que sovint no es corresponen amb la realitat objectiva.
Si el Baròmetre diu que la gestió de Colau és òptima, tothom dirà que és un fet, no? [Somriu]. Amb la inseguretat, les sensacions s’ajunten amb els fets. I el problema no és només al Raval. La Barceloneta, Bon Pastor, el Poblenou… Nou Barris és el lloc on hi ha més ocupacions de pisos… I a banda de fets i sensacions, els barcelonins també expressen una altra preocupació: el desordre general. La sensació, de vegades, és de caos.

Caos?
És que la gestió de Colau ha ferit l’orgull dels barcelonins. I la inseguretat és una desigualtat més per a la gent humil, les dones, la gent gran, els joves que poden ser víctimes del tràfic de drogues… Aquest últim ha tornat: cocaïna, crac, heroïna… La prostitució és un fenomen molt preocupant… El top manta… Hi ha un efecte crida. Si soc alcalde, augmentaré els efectius de la Guàrdia Urbana en 1.000 o 1.500 agents. També és una proposta que fa el senyor Collboni. Veu com ens podem entendre? [somriu].

“Ernest Maragall no entén el que passa a la ciutat, està fora de joc”

Maragall diu que “la resposta simple de més autoritat, més llei i més ordre és la pitjor per als problemes de seguretat”.
Això és una vella concepció de la ideologia que ell representa. No entén el que passa a la ciutat. Està fora de joc. Pasqual Maragall, en canvi, ho va entendre. Necessitem autoritat, ordre i confiança. I això és compatible amb polítiques socials, però la concepció que no necessitem autoritat i ordre és el que fa créixer el populisme d’extrema dreta. Una societat sense ordre és la llei de la selva. Hi ha dues concepcions de la ciutat: la de Maragall, Colau i altres i la meva.

L’historiador i hispanista francès Benoit Pellistrandi va dir que vostè a França va intentar que l’esquerra fos garantia de seguretat i progrés social però que no se’n va sortir. Creu que a Barcelona ho pot aconseguir?
Però què és aquesta història? Parlem dels fets. No inventem teories. Jo vaig ser alcalde d’una ciutat que s’enfonsava per culpa de la inseguretat. Vam doblar la policia, vam posar càmeres de vídeo a tota la ciutat… Això s’haurà de fer aquí, respectant les llibertats i els drets humans. És veritat que sempre he defensat l’aliança entre el progrés i l’ordre públic, però sense fracassar.

Ha defensat una esquerra més desacomplexada en matèria de seguretat.
Bé… És que no es tracta de ser acomplexat o no. És un altre tema, tot i que és cert que Colau està acomplexada. El complex que té ella es resumeix quan diu que Barcelona no és una ciutat insegura però que té un problema específic de seguretat. Això podria servir per al programa Polònia… [somriu]. O el cas de Gala Pin, que ara reconeix que han après que la policia és imprescindible. De veritat no ho sabien abans? Però què és això?

Com ho farà per acabar amb el top manta?
No és fàcil. És complicat perquè hi ha màfies. I el cas de Barcelona és únic, perquè està institucionalitzat. Hi ha un sindicat que rep subvencions municipals i que el reben a l’Ajuntament. Amb mi no hi haurà efecte crida, se sabrà que s’ha de respectar l’ordre públic i la Guàrdia Urbana tindrà ordres clares per fer que l’espai públic sigui de tots. El top manta ha de saber que aquí no és a casa seva. I recordo que és una activitat il·legal que afecta els comerciants.

Parlant dels comerciants… Com veu el sector? Quines mesures creu que s’han d’aplicar per afavorir-lo? Fa temps que no passa pel seu millor moment.
Els comerciants se senten poc considerats i castigats per l’Ajuntament, com un enemic. Em reuneixo molt amb els grans eixos comercials. He parlat tant amb els comerciants de Via Júlia de Nou Barris com amb els de la Diagonal o el passeig de Gràcia.

Què els ha promès si arriba a l’alcaldia?
Que canviarem les normatives. Per exemple, hi ha d’haver un acord intel·ligent i no burocràtic sobre el tema de l’espai públic, de les terrasses. O ajudar amb la il·luminació. L’Ajuntament ha de ser un aliat perquè la ciutat faci goig. El lema de ‘Barcelona posa’t guapa’ ha de tornar. I després, tornar a treballar en aquella proposta del PSC per ajudar el comerç amb un pacte públic-privat. No és tan complicat… Cal confiança i acabar amb la política de fer del comerciant un enemic.

Un altre tema latent és el de l’habitatge. Molts veïns reclamen el dret a viure al barri on han viscut sempre. Creu que aquest dret existeix o la gent ha d’assumir que en una ciutat com Barcelona hi ha barris on mai més serà possible viure amb els preus de fa anys?
No hauria de ser així. Hi ha un dret, que és gairebé un dret humà, a tenir un habitatge. En certa manera, entenc el dret de la gent a voler-se quedar al seu barri, a no ser expulsada. Crec que cal canviar profundament el model d’habitatge espanyol, que és de propietari. Falta un sector públic-privat molt potent d’habitatge social o protegit. Per això, totes les mesures demagògiques d’últim moment són perilloses perquè poden tenir conseqüències negatives.

Parla del 30% d’habitatge protegit a les noves promocions?
Sí. Entenc la idea. A França es va imposar el 25 o el 30% d’habitatge social a cada ciutat, però no a cada nova promoció. Això últim és gairebé un impost addicional que haurà de pagar la resta del mercat immobiliari en l’altre 70% dels preus, en forma d’augment. Colau menteix perquè parla del 30% per al lloguer social però a la norma aprovada no es parla de lloguer. D’altra banda, a Barcelona hi ha 84 solars amb possibilitat de construir-hi. També es pot construir més alt. I es tracta d’una política que ha de ser integrada amb l’Àrea Metropolitana. Entre quatre i vuit anys es poden fer 20.000 habitatges. I sobretot no canviar les polítiques cada dos per tres.

El lloguer ha augmentat molt en els últims anys.
L’única manera de fer baixar el preu del lloguer és construir més. Reconec que no és fàcil fer baixar el preu al centre. Per altra banda, es pot pensar que el fet que de vegades el preu del metre quadrat de Barcelona sigui més barat que el de Madrid és millor per a la gent, però no. Això només vol dir que s’està desvalorant la ciutat.

“El futur de Barcelona no es pot planificar des de la presó”

Una de les seves banderes és la de ser l’alcalde del bilingüisme. L’última Enquesta de Serveis Municipals mostra que el 57% dels barcelonins tenen el castellà com a llengua habitual, mentre que en el cas del català la xifra se situa al 39%. Sembla que haurà de lluitar més pel català que pel castellà.
Veuen el que els deia de les dades municipals? [somriu]. Al carrer, català i castellà, que són una riquesa cultural increïble per a la ciutat, comparteixen espai. Això a França sempre ho vaig destacar.

Allà la visió de les llengües és diferent. El català ha quedat marginat.
Bé, és una altra història. Jo sempre he parlat català a casa meva, he somiat en català i francès… Però tornant aquí, cal diferenciar el que passa al carrer, on conviuen perfectament, del que passa a les institucions, on de vegades no hi ha un equilibri real. Entenc que en certes ocasions alguns catalans es puguin sentir ferits, però també hi ha el sentiment, per exemple, d’una veïna castellanoparlant que diu que s’ha sentit de segona divisió perquè l’administració només se li adreça en català. Tot són sentiments, però és que la societat funciona molt amb sentiments.

Suposem que parla del cas que va explicar de la veïna de Nou Barris…
Sí.

Amb això no eleva a categoria una anècdota?
No, perquè de vegades l’anècdota representa el que pensa molta gent. També pot passar al revés, en altres institucions on el català estigui poc representat. El que vull dir és que les dues llengües són una riquesa, no són trinxeres. Fins fa poc el català i el castellà representaven aquesta riquesa i això és el que reivindico. La llengua ha de ser un pont, mai una frontera. No critico l’educació en català a les escoles però sí que defensaré que es respecti el dret de les famílies a educar els seus fills en castellà. I no faré mai de la llengua una arma electoral. L’equilibri és molt important i tothom s’ha de sentir ben representat.

Quan critica el nacionalisme i el populisme ho contraposa a una Barcelona oberta i cosmopolita. En el cas dels refugiats, però, a França va dir que “Europa no pot acollir més refugiats” i afegia que “no ha estat França qui ha dit, veniu!”. En què quedem?
Saben quants immigrants entren a França cada any? Quants? Més de 200.000. Cada any. Hi deuen haver entre 60.000 i 80.000 estudiants i després immigració lligada a les famílies i immigració lligada al treball, tot i que aquesta última va ser feble durant la crisi. I després refugiats, que en van arribar, en els dos o tres últims anys que jo vaig ser governant, entre 60.000 i 100.000. A mi que no em donin lliçons en aquest sentit.

[Silenci].
Sempre he pensat que hi ha dues solucions que no funcionen: el mur i l’obertura absoluta. Hi ha una frase molt important, d’un polític socialista francès, Michel Rocard, que diu: “França no pot acollir tota la misèria del món però ha de fer el seu deure”. Aquesta frase és molt important. Jo sempre faig la distinció entre el refugiat polític i la immigració econòmica. La gent que marxa del seu país per raons econòmiques l’entenc, i pateix, sobretot els que travessen el Mediterrani. Però, si no fem la distinció, acabem amb el dret del refugiat.

I què proposa?
Primer, tenir clar que és una política europea, quan no és global. Segon, que el continent del futur és Àfrica, i per a Barcelona això és molt important. Per tant, sempre hem de ser una ciutat que aculli els refugiats, però al mateix temps ser capaços d’acollir els immigrats econòmics, i això són polítiques estatals. Necessitem mà d’obra, pot ser que la nostra demografia necessiti immigració… Hem de parlar d’on, com ho fem… Els estats també tenen el deure d’expulsar part de la immigració il·legal, cosa que s’ha de fer respectant els drets humans. Són polítiques molt complicades però que són imprescindibles.

Això últim que ha dit sap bé que molta gent no ho comparteix.
Bé… Tampoc cal no oblidar que l’immigrat és el primer afectat pels problemes econòmics i que la immigració sempre va a les mateixes ciutats, als mateixos districtes, als mateixos barris… La convivència entre la gent també es pot veure afectada. És molt bonic, des del bonisme, dir “obrim-nos a tothom”, però després les conseqüències són per a tots els barcelonins. Per integrar el millor possible s’ha de gestionar la immigració. França és un gran país d’immigració i Espanya ho comença a ser. Demano que se m’escolti sobre com es gestiona tot això per no convertir, que no és el cas encara, ciutats o barris en guetos. És el que vull evitar per a Barcelona. Treballaré amb totes les comunitats de la ciutat, les quals han de tenir una veu potent en la presa de decisions.

“Defensaré el dret de les famílies a educar els seus fills en castellà”

Si arriba a l’alcaldia, quina serà la seva primera decisió?
N’hi haurà tres. Una és la seguretat: discurs, mesures i restaurar l’ordre públic. Segon, que no ho hem comentat, enviar el missatge que Barcelona és business friendly, una ciutat que és la quarta millor del món per treballar-hi. Fer un discurs per captar empreses. I la tercera, nomenar un regidor que impulsarà un pla molt potent per ajudar els barris més humils amb polítiques socials. I, de fet, hi ha una quarta decisió simbòlica que em sembla important.

Quina?
Té a veure amb el consens que hi ha sobre els Jocs Olímpics d’Hivern. Aprofitant això, hi ha un personatge que no li hem donat la importància que ha tingut per a la història de la ciutat: Joan Antoni Samaranch.

Una figura controvertida.
És un home que va tenir el seu passat però vull que Barcelona li dediqui un espai. Ell va permetre la Barcelona moderna amb els Jocs Olímpics del 92.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram