Poder explicar què passa

Ashley és el nom fictici d’una esquiadora. Una actriu narra la seva història en un vídeo del Comitè Olímpic Internacional. S’hi explica que quan va arribar nova a l’equip l’entrenador la tractava molt bé i anaven a sopar o al cinema. Fins que va arribar un dia que el tècnic es va començar a empipar i la va acusar de fallar al grup i de no fer bé les coses. Després la va perdonar i, més endavant, li va demanar fer-li un petó i que passessin la nit junts. Ella no es va veure capaç de dir-li que no perquè el seu futur esportiu depenia de l’entrenador.

Qui comparteix el cas és Anna Rovira (Vic, 1996), formadora sobre violències sexuals en l’esport i col·laboradora del Grup d’Investigació Social i Educativa de l’Activitat Física i de l’Esport (GISEAFE). El testimoni li serveix per descriure les quatre fases de l’assetjament: “La primera és la selecció de la víctima, que no és aleatòria, i hi poden dependre factors com que la persona sigui nova al grup, l’edat o la personalitat. A la segona l’agressor o agressora es guanya la confiança i l’amistat de la víctima, i s’hi crea un vincle especial”. A partir d’aquí, arriben les altres dues: “A la tercera comencen a haver-hi comportaments ambivalents que generen confusió en la víctima, es desenvolupa l’assetjament i el control sobre la persona, i es construeix la lleialtat. A la quarta i última comença l’abús sexual i l’assegurament del vot de confiança”, completa Rovira. Són escenaris que es compleixen quan qui agredeix es troba en possessió de superioritat jeràrquica. No es compliria si hi ha un cas d’assetjament entre companys i companyes, com succeeix en el 62% de les ocasions. “Un de cada cinc nens i nenes ha patit o patirà violència sexual”, adverteix l’entrevistada. En un 81% de les ocasions la víctima coneix la persona agressora.

A La violència sexual a l’esport. Guia per a persones adultes, el Consell Català de l’Esport defineix violència sexual com “un comportament cap a un individu o un grup d’individus que inclou comportaments sexualitzats (verbals, no verbals o físics) amb intenció o sense, legal o il·legal, basats en un abús de poder i confiança i que és considerat per la víctima o per un espectador com a no-desitjat o coercitiu”.

Defensa Rovira que la manipulació de qui agredeix fa que moltes vegades la víctima no pugui explicar què està passant i que sigui “difícil” que una tercera persona ho detecti, en part perquè sovint la persona agressora té bona relació amb la família de la víctima. “Normalment, no es detecta quan són infants i adolescents”, diu l’experta. Quan ho expliquen, potser amb 30, 40 o 50 anys, “ja no els podem ajudar gaire” i les persones “han patit soles com a nens o nenes o adolescents”.

Segons l’article 48 de la Llei Orgànica 8/2021, de 4 de juny, de protecció integral a la infància i l’adolescència davant la violència, les entitats esportives que treballen amb menors d’edat estan obligades a “aplicar els protocols d’actuació que adoptin les administracions públiques, implementar un sistema de monitoratge per assegurar el compliment dels protocols i designar la figura del delegat o delegada de protecció”.

La confidencialitat

El delegat o delegada de protecció és a qui es poden adreçar les persones menors d’edat per expressar les seves inquietuds i qui s’encarrega de la difusió i compliment dels protocols. “Sense aquesta figura, que assegura la confidencialitat, seria gairebé impossible per a la víctima parlar i hi ha moltes entitats que encara no la tenen”, adverteix Rovira. Durant la primera fase hi ha la recepció de la comunicació de la víctima i pot ser a través de diferents canals (correu electrònic, presencialment –verbalment o per escrit–, la bústia de suggeriments, reunions, WhatsApp o el formulari del web. S’activa el protocol i es comença la fase d’instrucció. “Si la persona és menor d’edat, per llei és obligatori trucar la família per comunicar-li la situació”.

Després, ja amb la família, s’iniciaria la segona fase: la investigació. Es parla amb la víctima amb la família present, amb la presumpta persona agressora i es buscarien possibles testimonis. Amb la documentació i possibles proves, des de converses de WhatsApp fins a declaracions verbals, es redacta un informe, que arriba a qui hagi de resoldre el cas. Generalment, és la junta o una comissió que també inclou membres de la junta, en funció del protocol. Hi ha dues vies de resolució més: l’administrativa (denúncia externa a Inspecció de Treball) i la judicial (denúncia externa als Mossos).

Formes d’assetjament

“Hi ha moltes entitats esportives sense un protocol d’actuació, però crec que n’hi ha moltes que s’estan posant les piles. El que, de moment, encara no tenim, és un entorn preparat perquè les víctimes expliquin què els passa”, enraona Rovira. Hi ha moltes formes d’assetjament sexual: verbal (fer bromes o comentaris obscens, difondre rumors, preguntar o explicar detalls sobre la vida sexual d’una persona); no verbals (gestos obscens o mirades lascives al cos); i físic (contacte físic deliberat i no sol·licitat o un apropament físic excessiu o innecessari).

“Intentem que les entitats identifiquin els espais o situacions de risc i s’estableixin mesures de prevenció”, detalla Rovira. Les xarxes socials, els vestuaris, els despatxos o oficines o els viatges i desplaçaments són espais de risc. “Cal establir accions preventives i normes de bones pràctiques en cada un dels espais, que són diferents segons el club i disciplines esportives”, exposa.

Els efectes de l’assetjament són infinits: insomni, depressió, es trenquen relacions familiars i/o d’amistats, abandonament de la carrera esportiva, menor capacitat de concentració… I també l’etiqueta de per vida de víctima.

“Ara no sembla que no es pugui fer res” i “a la nostra entitat aquestes coses no passen” són potser els dos comentaris més repetits en les formacions sobre violència sexual que imparteix Rovira. “Realment no és que no es pugui fer res, és que abans es podia fer tot i ara hi ha límits. La tolerància de les dones ha canviat i n’hi ha moltes que no et volen fer dos petons i et donen la mà, amb tot el seu dret. Fins ara, era com de mala educació actuar així. Intentem que la gent prengui consciència que la violència sexual en l’esport és una realitat”, conclou.