Naila Calderón, just abans d’un entrenament amb l’amateur A de l’Escuela Fútbol Base Ripollet. Foto: Toni Delgado
El compromís sempre ha estat una brúixola vital per als Calderón Martínez. “Filla, ens sap greu no apuntar-te a jugar a futbol. Tenim uns horaris molt complicats a la feina i no et podríem portar gaire als partits… I el compromís és imprescindible”, van comentar-li a la petita els pares, l’Ascen, cuinera, i el Juanjo, que treballa a l’aeroport del Prat. Quan Naila Calderón (Barcelona, 1995) observa una pilota de futbol, la veu com una amiga. “Al terreny de joc, el món s’atura. No hi ha res que em motivi tant com preparar un entrenament o un partit, i tractar de fer créixer cada jugador. Puc estar tota l’estona pensant-hi”, comparteix amb els ulls brillants.
“Tinc el futbol al cap i no als peus…”, confessa, entre riures. El seu cas és únic al futbol català actual. “Pel que tinc entès, ara soc l’única primera entrenadora d’un primer equip masculí entre Primera i Quarta Catalana”, es presenta la tècnica de l’amateur A de l’Escuela Fútbol Base Ripollet, debutant a Tercera Catalana. També és la coordinadora dels 16 equips de futbol 11 de l’entitat i hi entrena un infantil sots 13.
Calderón viu amb naturalitat una excepcionalitat, perquè només ha dirigit grups masculins. “M’han tractat i em tracten molt bé. Sobretot al principi, em trobava algú que no s’acabava de creure que jo fos l’entrenadora”, recorda la barcelonina, nascuda a la Maternitat i que ha fet vida a Palau-Solità i Plegamans. Va jugar a bàsquet en una lliga escolar, a l’Escola l’Esperança, a Baró de Viver.
La pilota com a gran amiga. Foto: Toni Delgado
Defensora del poble
De petita, els professors la veien com la Defensora del Poble i sempre ha estat la delegada de classe i una estudiant excel·lent. Amb 13 o 14 anys feia classes de repàs als fills de les amistats dels pares.
Com sempre havia volgut ser periodista esportiva, va estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i un Màster en Periodisme Esportiu a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Calderón creu que va idealitzar massa l’ofici. “Malgrat que vaig tenir experiències molt bones, passava massa hores lluny de la meva gent”, confessa. Així que va decidir cursar un Màster de Professorat, també a l’Autònoma: “Quan vaig tornar a una aula, aquest cop ja com a professora en pràctiques, hi vaig trobar el meu espai, més enllà del futbol”. En aquell moment ja era entrenadora. Ja tenia la pilota assegurada a la vida.
La seva prioritat és formar i ajudar els alumnes, i veu el programa acadèmic com una excusa perquè siguin més curosos, curiosos i experts en Llengua i Literatura Castellana, la seva matèria. És professora de Primer i Segon d’ESO a l’Institut Escola La Jota, de Badia. Són adolescents en situacions socioeconòmiques complicades. “Intento donar el millor de mi i pateixo molt pels altres, i, alhora, tracto de relativitzar les coses tant com puc. Si no ho fes, no podria viure. Perquè tinc molts alumnes i, a l’Escuela Fútbol Base Ripollet, tracto amb 500 nens. Cada persona té els seus problemes i inquietuds”, enraona.
Naila Calderón amb el trofeu de campions del grup 13 de Quarta Catalana. Foto: Toni Delgado
Conversem en un despatx ubicat a prop de la sala de juntes, on va començar la història de Calderón amb l’entitat. S’hi va presentar amb altres jugadors de l’AE Can Mas, als qui havia dirigit com a segona entrenadora. L’EFB Ripollet els va oferir incorporar-se al club i crear un nou equip des de zero.
“‘Naila, per què no entrenes tu el grup? Els jugadors confien en tu’, em va proposar l’Alberto, que era el president”, recorda, amb els ulls alegres. Tenia molts nervis i inseguretats perquè mai havia estat primera entrenadora i gairebé no ha jugat a futbol. En el seu moment, va entrenar-se amb un club de futbol sala de Palau-Solità i Plegamans, i, més tard, ja va competir, a futbol 7, amb l’Atlètic Polinyà.
La motivava molt ser primera entrenadora d’un equip construït des de zero, amb futbolistes de diferents procedències. “El primer curs vaig preguntar moltíssim als jugadors. Em van ajudar molt. Mai tindré la seva visió, perquè no tinc experiència com a jugadora, i, alhora, noto que vaig creant la meva manera d’entrenar, una espècie de segell”, celebra. Calia cimentar el projecte amb unes bases sòlides: la paciència, el respecte, l’esforç, la professionalitat i el compromís.
El primer compromís
Malgrat que al grup hi havia bons jugadors, la barcelonina va deixar clar quin era el full de ruta. “‘Segurament no pujarem aquest any. Hem d’anar a poc a poc i consolidar-nos com a equip’, els vaig comentar. El primer compromís va ser crear una base de 20 o 22 jugadors que s’entrenessin cada dia, i fins avui ha sigut així. Per molta qualitat que tinguis, si no vens als entrenaments, no jugaràs”, descriu. El model i els resultats han anat atraients nous i millors futbolistes.
L’equip no ha deixat de créixer. Els dos primers anys, a Quarta Catalana, els costava competir i guanyar els equips de la zona alta de la classificació. “Se’ns feia difícil concentrar-nos i ens bullia la sang. L’any passat no vam fallar i vam fer els deures molt bé”, destaca Calderón. El grup va ascendir de categoria com a campió del grup 13, i amb 65 punts, 124 gols a favor i només 25 en contra.
L’entrenadora repartint un peto durant l’entrenament. Foto: Toni Delgado
L’amateur A va aterrar a Tercera Catalana amb tres victòries consecutives contra el CE La Farga XXI (3-2), el CE Llorençà FC (2-5) i el CE Olímpic Can Fatjó (4-0). “Felicitava els jugadors, perquè ho estaven fent molt bé, i els demanava calma, perquè la Lliga és molt llarga… I de seguida vam rebre un cop de realitat —van sumar cinc punts sobre 45 possibles—. Va ser difícil de gestionar per a tots, perquè veníem de ser campions…”, analitza.
Reconeix que els ha costat assentar-se i relativitzar les coses a la nova categoria. De fet, va arribar un punt en què l’entrenadora ja no sabia què dir ni què fer, perquè tots s’hi deixaven l’ànima i el triomf no arribava. “Vaig reunir-me amb els capitans i els vaig comentar que creia que havia de fer un pas al costat perquè vingués una altra persona amb idees noves, i em van donar un suport que mai oblidaré”, s’emociona.
Assumeixen que patiran fins al final de temporada. “Hem millorat molt en defensa i som més competitius que abans. Confiem que ens salvarem. No vam empatar contra el líder, el CF Júnior, perquè Déu no ho va voler”, adverteix Calderón. Dos dies després de l’entrevista, van guanyar per 6-5 el CF Maurina Egara, el tercer classificat.
A l’equip hi té la parella i els millors amics, i no es perd un sopar ni una festa amb el grup. “Confio plenament en cada jugador i ells en mi. Sé que no ens posarem excuses”, destaca. El més veterà li treu 20 anys al més jove. Salts generacionals que no impedeixen que l’equip sigui una pinya.
Naila Calderón, al centre i amb una imatge de l’etern president, amb l’equip. Foto: Toni Delgado
Una dotzena de tècniques
Celebra que a l’EFB Ripollet hi hagi una dotzena d’entrenadores i que algunes dirigeixin equips masculins de la base. “Els clubs, les juntes directives i els directors esportius també han d’apostar perquè les entrenadores dirigeixin els seus primers equips masculins. Ho podem fer igual de bé que els homes i que ells ho fan amb els equips femenins. A les noies i les dones, les animo que s’atreveixin a fer el pas. Tampoc ajuda que no hi hagi gaires referents”, dissecciona.
Abans d’apagar la gravadora, em parla del seu “pare futbolístic”, Alberto Javier Aranda, l’etern president del club, traspassat el 26 de setembre de 2023, pocs dies abans de l’inici de la temporada anterior. “Parlàvem molt i em cuidava tant… L’Alberto era un referent, una persona tan especial que canviava estats d’ànim i que solucionava problemes amb la seva presència. Després del seu adeu, guanyar cada partit va passar a ser encara més important. Encara desitjàvem l’ascens amb més forces, per agrair-li la seva confiança. Fer realitat el somni va ser màgic”, recorda, emocionada.
El llegat d’Aranda al club continua a la presidència —perquè la seva dona, Puri Moreno, ha agafat el seu relleu—, a la coordinació de futbol 7 —parcel·la del seu fill Alberto, jugador també de l’amateur A—, i a cada racó del camp. “La seva pèrdua va ser i continua sent un cop duríssim. El trobem tant a faltar…”, conclou Calderón.
