Sergio Manzano

Sergio Manzano, tècnic del Lima Horta Bàsquet. Foto: Toni Delgado

Quan li demano a Sergio Manzano (Barcelona, 1981), entrenador del Lima Horta Bàsquet, que escrigui a la seva pissarra una paraula que el defineixi per il·lustrar aquesta entrevista, la troba molt de pressa: “¡¡¡Sacrificio!!!”. El pare, Lorenzo Manzano, treballava entre 12 i 14 hores en una fàbrica, i la mare, Isabel Vázquez, i l’àvia, Melchora Campillo, es deixaven l’ànima al bar Peti Bon, que estava just davant dels antics jutjats, a Arc de Triomf, i on el barceloní, des de petit, ajudava a les tardes i sobretot els dissabtes. Vivien al carrer Navas de Tolosa, a Sant Andreu, i feien vida a Ciutat Vella.

“La meva família m’ha inculcat els valors del sacrifici, l’esforç i el treball. Sempre he sabut que ningú et regalarà res i que has de buscar i merèixer-te tu una recompensa que no sempre tindràs”, enraona Manzano, que de marrec era molt xerraire, destrossava bates i pantalons, “i sempre estava vermell i molt suat” perquè li encantava l’esport. Aprofitava al màxim fins que es feia de nit per jugar al que fos.

En una pista exterior del CB Ciutat Vella va començar amb el bàsquet, però l’equip es va dissoldre i va jugar a futbol una temporada a l’Alzamora FC. Després va seguir a les seves amistats i va anar a l’Escola de Bàsquet Nacho Solozabal i, més endavant, al Joventut Les Corts, on va entrar com a cadet.
Era un escorta “molt anotador” que no estava gaire d’acord amb les decisions arbitrals i que no va competir gaires temporades al primer equip, a Copa Catalunya, perquè feia molt de temps que tenia el cuquet d’entrenar. Un amor que li van transmetre, sobretot, la Vanesa, al CB Ciutat Vella, i l’Aida i el croat Zeljko Kulic, al Joventut Les Corts, els tècnics que més l’han marcat. Així, amb 18 anys Manzano ja dirigia el sènior C femení i un mini mixte.

Va ascendir al primer equip femení de Segona Catalana fins a Lliga Femenina 2 el curs 2015-2016. Ja ho havia aconseguit el 2011-2012 a Fontajau, quan el club va renunciar a la plaça per manca de pressupost i Manzano va deixar la banqueta perquè va veure que “en aquell moment no tenia més sostre”. Així que durant els tres anys següents va ser director tècnic i els dos últims, també entrenador del sènior B femení. “En aquell període vaig acumular experiències molt bones i vaig agafar oxigen nou”, reconeix.

A la tercera

L’equip, en aquest cas amb Josep Miquel Bossacoma com a tècnic i la temporada 2012-2013, havia repetit ascens al Palau Municipal d’Esports Juan Carlos Navarro i el club, de nou, no va poder aprofitar la fita. “Quan em van demanar que tornés a ser l’entrenador, ho vaig fer i, finalment, vam pujar”, recorda, content.

El seu comiat del Joventut Les Corts, 23 anys després d’haver-hi aterrat, ja amb 37 i havent-hi tocat totes les tecles, continua sent la seva decisió esportiva més complicada. “Creia que necessitava veure coses noves i un nou bàsquet, i des que va començar el curs em plantejava que fos l’últim al club on havia crescut”, recorda l’entrevistat.

Des que es va fer públic el seu adeu al conjunt cortsenc, Manzano només s’havia reunit amb un equip, el Basket Almeda. “Em feia molta il·lusió treballar en una estructura així i em van proposar entrenar l’equip de Copa i el júnior, però volien pensar la fórmula. Malgrat que els vaig demanar un temps per respondre’ls, tenia clar que els diria que sí”, confessa Manzano. “En aquell moment d’incertesa” va aparèixer el tren del Lima Horta Bàsquet, aleshores a Lliga Femenina 2 i que buscava relleu a Isaac Fernández, que havia anunciat la seva marxa.

“Va ser el mateix Isaac [que fitxaria pel Barça CBS, a qui dirigeix ara a Lliga Femenina] qui li va demanar al president que em truqués. El presi pensava que jo, per un rumor que circulava, no vindria al Lima Horta Bàsquet perquè la meva dona [Ruth Eguia] havia jugat aquí. Doncs bé, en dos minuts de reunió vam tancar l’acord. Després de la trajectòria al Joventut Les Corts, creia que em mereixia continuar a Lliga Femenina 2”, comparteix Manzano.

Amb el temps, aquell nen tan xerraire va acabar sent un adult més directe. Una persona “molt introvertida” a qui li costa obrir-se i donar confiança, i que té dues o tres amistats. És distant i no gaire de mostrar els seus sentiments: “Les meves jugadores, però, saben que em tenen per al que necessitin. Intento ajudar-les en tot”.

“El silenci és el meu amic i als temps morts solc jugar amb els silencis, potser per calmar-ne i no dir tot el que penso. Perquè és vital com comuniques els missatges. Les jugadores ja saben què han fet malament i els hi pots recordar, però sense incidir constantment en els punts negatius”, defensa.

Com que es passa els partits dempeus i movent-se d’un lloc a un altre, gairebé sense respirar, es concedeix una estona a l’escalfament, potser cinc minuts, per seure, mentre va recordant el pla de partit. “Quan competeixo, no m’agrada rendir-me mai i sí intentar remuntar o guanyar per més punts fins al final. Amb el col·lectiu arbitral sí que m’he calmat”, comenta. Als entrenaments, assegura, és deu vegades més intens que als matxs. Costa imaginar-s’ho. Sorprèn també que només es quedi afònic o sense veu després d’estar uns dies sense dirigir l’equip, com al Nadal. Es cuida la veu i, de tant en tant, es pren Lizipaina o Faringesic. Mai utilitza xiulet als entrenaments.

Més enllà de consolidar i mantenir el Lima Horta Bàsquet a la Lliga Femenina Challenge, el seu propòsit és que “les jugadores creixin i millorin, sobretot les més joves”. “No només es tracta de guanyar, també necessites complir els teus objectius”, afegeix.

Veu la pissarra com una eina per “ordenar, recordar i posicionar i perquè cada jugadora sàpiga què ha de fer”. “Com més pensin i decideixin elles, millor, i fins a un cert límit. Tracto que compartim bé la pilota i fem bons tirs. Som un equip que juga molt bé en alguns moments i amb caigudes molt pronunciades”, exposa.

La paternitat [té dos fills, el Nil i el Sasha] li han fet relativitzar la vida i el bàsquet. “Les derrotes i els mals moments o pensaments es queden aquí, a la pista. Amb el somriure de la meva gent se m’oblida absolutament tot”, confessa, orgullós, Manzano.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram