L’etern capità López Pinedo va guanyar la seva última Lliga amb l’Atlètic Barceloneta el curs passat. Foto: RFEN
Eduard Arruga, Genaro Bosque, Joan Fortuny, Lolo Ibern, Vicent Monsonís, Alfons Cànovas, Josep Ruiz Orland, Antoni Culebras, Antoni Esteller, Luis Cillero i Pedro Espinosa serà sempre un equip pioner i etern per al CN Atlètic-Barceloneta. El primer grup de l’entitat que va aixecar el títol de Lliga, una competició que havia començat només quatre anys abans (1966) i que en aquell moment es concentrava entre febrer i març.
El torneig s’havia ideat a principis de desembre de 1965 en una Assemblea General presidida per Adolfo Esteban Asunción, subdelegat de l’esport federat de la Delegación de Educación Física y Deportes, i Bernat Picornell, president de la Federación Española de Natación. Els primers anys només disputaven la Lliga els sis primers del Campionat de Catalunya i els dos de Madrid.
En poc temps el salt de qualitat del conjunt marinenc havia estat enorme perquè va acabar la primera edició penúltim, setè entre els millors, amb dues victòries, dos empats i deu derrotes. El segon any ja va ascendir a la quarta plaça i els dos següents va encadenar dos subcampionats.
Una jornada màgica
Tornem, però, al 5 març de 1970, i viatgem en concret a la piscina de la plaça Folch i Torres, l’escenari de la primera gran festa de la secció de waterpolo masculí del CN Atlètic-Barceloneta. Una jornada màgica que es va tancar amb un vibrant empat a 4. Un comiat de quirats d’una Lliga que el conjunt mariner ja tenia matemàticament guanyada pel marge amb el segon, un CN Barcelona que havia aixecat totes les edicions anteriors. L’endemà Mundo Deportivo es faria ressò de la notícia en la seva secció d’Informaciones [de] Última Hora.
Cinc dies després de la fita, La Vanguardia, anomenada en aquells moments La Vanguardia española, recollia en una petita notícia la satisfacció la fita del president, Alfons Cànovas. Ho feia en tercera persona i sense frases textuals.
Així, Cànovas se sentia molt content per poder participar en la Copa d’Europa, ara coneguda com a Lliga de Campions, i considerava que els calia arribar en les millors condicions físiques a un repte que implicava una responsabilitat tan gran. Andrés Bandy Zolyomy Biczo, seleccionador estatal, defensava que el nostre waterpolo estava creixement molt i que havia fet un pas decisiu en la seva projecció internacional. L’objectiu havia de ser que aquest esport olímpic s’implantés per gran part del territori.
