Gala Pin

Gala Pin durant l’entrevista en un bar de la Barceloneta. Foto: Joanna Chichelnitzky

Com no podia ser d’una altra manera, Gala Pin ens cita a la Barceloneta. Ha estat regidora de Ciutat Vella, però per davant de tot es reconeix com una veïna d’aquest barri barceloní a tocar del mar, encara que ara visqui al centre de la ciutat. Passegem pels carrers que de dia estan plens de gent gran i de nit s’omplen de turistes, i cada poca estona algú l’atura per saludar-la i per veure el seu fill, que va néixer fa pocs mesos. Pin acaba de ser mare i durant pràcticament tota l’entrevista parla amb el nen en braços. L’exregidora dels comuns s’atura quan el nen li posa el dit a la boca, li fa cas, unes moixaines, i recupera la conversa exactament on l’havia deixat. No perd el fil. Quan es tracta d’idees complexes, reflexions profundes sobre Barcelona, frases punyents ara que el càrrec no l’encotilla, resulta sorprenent aquesta capacitat de fer diverses coses a l’hora. La multitasca, que li diuen ara.

Comencem pel principi. Vas arribar a Barcelona des de València l’any 2003. D’això ara fa dues dècades. Com recordes aquella ciutat?
Jo estava en contacte amb els moviments d’okupació. Hi havia molta activitat política i el marc d’acció dels moviments socials era molt ampli. Barcelona era una ciutat amb molt esperit crític i això em va sorprendre. D’alguna manera, ho trobo a faltar.

Vas coincidir amb les protestes contra la guerra d’Iraq.
Sí, però també amb el final de les mobilitzacions antiglobalització. El moviment okupa estava en un moment fort, encara que no era com en els anys 90. Hi havia propostes com Can Masdeu o Miles de Viviendas que, més enllà de la perspectiva anticapitalista, qüestionaven el model de ciutat. També eren els inicis dels debats sobre la cultura lliure amb internet, Indymedia… D’alguna manera, aquests moviments socials eren punta de llança de debats que ara són molt evidents.

Barcelona ha canviat molt. En què ha empitjorat?
Fa 20 anys, els moviments socials i el veïnat ja alertaven de problemes com la crisi i l’emergència residencials vinculades a les dinàmiques capitalistes o a la massificació turística. Recordo que l’Ajuntament passava de nosaltres dient que el que reclamàvem era una moda passatgera. Al final, aquests temes s’han convertit en les grans xacres de la ciutat, però aleshores ja es podria haver legislat per evitar la situació actual. En tot això hem empitjorat.

“Les elits tradicionals se senten desplaçades pels grans inversors”

I en què ha millorat la ciutat?
Principalment, hi ha una població diversa molt més consolidada que representa més del 20% de la ciutadania. Ja no parlem d’integració, sinó que els mateixos subjectes racialitzats o migrats reclamen la seva agenda política. No esperen que els integrin i posen el focus en les dinàmiques colonials que tenen a veure amb com s’ha forjat el benestar de la ciutat.

Tens nostàlgia d’aquella època?
Trobo a faltar la infraestructura dels moviments socials. Molta passava per cases okupades que han estat desallotjades. Això permetia que hi hagués un gruix de gent activa i de persones que passaven per les activitats que s’organitzaven… Això és difícil de recuperar.

Avancem en el temps. El 2015 vas participar en la campanya de Barcelona en Comú. Com recordes aquell moment?
Érem molt innocents! Vam guanyar perquè els altres no ens entenien. Funcionàvem fora de les lògiques dels partits. Ara penso: que fort que amb una sabata i una espardenya poguéssim guanyar! Recordo fer xerrades als barris més recòndits de la ciutat, llocs que cap partit havia trepitjat. Aleshores jo era molt crítica amb ICV, però em ve a la memòria el moment en què vaig pensar que calia fer una confluència amb ICV i la CUP. Va ser en una trobada en un barri de la Zona Franca. Una senyora de 60 anys ens va dir: “Tot el que dieu està molt bé, però aquí la gent està superfotuda. Si veniu a dividir l’esquerra, no ens interesseu, perquè nosaltres sabem qui és el nostre adversari i qui ens destrossa la vida. Si ens feu triar entre vosaltres, Iniciativa o la CUP, ens foteu… El que volem és fer fora Trias”. Aquí vaig pensar que jo no era ningú per discutir-li allò.

Gala Pin

Gala Pin al carrer d’Emília Llorca de la Barceloneta amb el seu fill. Foto: Joanna Chichelnitzky

Tu anaves setena a la llista. Realment creies que podries arribar a ser regidora?
Fins dues setmanes abans de les eleccions, pensava que no guanyaríem. De fet, jo defensava que era bo ser segona força amb capacitat d’influència, per entendre com funcionen les lògiques de la institució. Després m’he adonat que estava equivocada, ja que des de l’oposició és molt difícil influir. Però bé, era conscient i inconscient alhora. Òbviament, vam fer totes les reunions per entendre el panorama. Amb tot, no vaig interioritzar que havíem guanyat fins que vam guanyar.

Creus que els comuns tenen possibilitats de revalidar l’alcaldia?
Crec que el PSC no té candidat. Collboni és una molt mala elecció. Per la seva banda, Maragall és una persona que funciona per a gent que té més de 45 anys. A més, tothom s’està posicionant en funció del model que té Barcelona en Comú. Crec que una de les victòries més importants dels comuns és que han canviat l’agenda política. Jo recordo que, més enllà dels moviments socials, ningú considerava que l’Ajuntament hagués de fer més del que es feia en habitatge. Cap partit polític en parlava i ara se n’omplen la boca. En els últims anys s’ha fet més que en els 40 anteriors. També es parla de turisme i de regular-lo. Evidentment, vull que guanyin els comuns, però si hi ha una proposta d’esquerres que assumeix la seva agenda, crec que també li aniria bé a la ciutat.

“L’administració s’ha d’obrir per desdibuixar els límits amb la ciutadania”

Ara que parlaves de Collboni, fa un mes que va anunciar que deixava l’Ajuntament per centrar-se en la cursa per l’alcaldia. Els comuns ho van atribuir a, van dir, “nerviosisme” per les enquestes. Tu com ho veus?
Jo crec que totes les querelles que hi ha contra l’alcaldessa i el govern, o el fet que Sánchez Llibre, de Foment, odiï l’Ada Colau, són una mostra més que tot l’establishment i les elits de la ciutat continuen sense reconèixer l’Ada com una interlocutora vàlida. Aquest nerviosisme es veu en el PSC i en Convergència, que són qui més connivència tenen amb les elits de la ciutat. De fet, algunes de les persones d’aquestes elits han estat militant durant anys al PSC. S’haurà de veure com van les eleccions, però jo defenso un pacte amb ERC. A banda de la similitud de programes, tenen menys connivència amb les elits que el PSC. A més, el senyor Collboni té una visió reduïda de Barcelona i es presenta a les eleccions municipals amb una cartera de propostes que semblen de dretes, i el seu partit, des del Parlament, defensa el Hard Rock o l’ampliació de l’aeroport amb l’argument dels llocs de feina. És un argument molt dels anys 90. En política, quan no tens imaginació fas servir només la memòria.

En el teu llibre, que es va publicar l’any passat, ¿Qué pinto aquí? Un affaire institucional, parles d’aquestes elits. Dius que són els “dolents”.
No els esmento explícitament perquè crec que era més important parlar d’unes dinàmiques de poder a Barcelona que de persones en concret. Evidentment, en una ciutat com aquesta tenen noms i cognoms i a voltes tenen la capacitat de mostrar-se d’una manera molt grollera. Recordo el president dels comerciants del Passeig de Gràcia dient, després dels aldarulls per la sentència del Procés, que la ciutat havia viscut la seva Nit dels vidres trencats. Em sembla un insult a les víctimes de l’Holocaust. Això demostra la poca capacitat d’empatitzar amb el patiment aliè que té. O els comerciants del centre de la ciutat que a quatre mesos de les eleccions diuen que Colau és un desastre. O la gent del Gremi de Restauració que va muntar una plataforma que deia ser veïnal i que em demanava que els traguéssim les persones sense sostre que hi havia davant de casa d’un dels seus integrants… A la pràctica, aquestes elits tradicionals se senten desplaçades amb l’arribada dels grans fons d’inversió estrangers i no han sabut reubicar-se. Per això reaccionen amb tanta contundència contra l’Ajuntament, perquè perden poder.

“En política, quan no tens imaginació fas servir només la memòria”

Al llibre fas la distinció entre aquests “dolents” i els “poderosos”. Quina diferència hi ha?
Els poderosos, com que se senten poderosos, no necessiten tenir males maneres. La gent de Blackstone i de grans immobiliàries espanyoles podien tenir una bona educació que quasi feia por. Per una banda, reivindicaven ser els únics interlocutors amb l’Ajuntament, però per l’altra no se sentien desplaçats dels seus privilegis. El poderós que se sap amb poder, si no és molt cutre, és molt educat.

Creus que vuit anys de govern dels comuns han debilitat aquests poders?
S’han introduït pràctiques que demostren que es pot lidiar amb el poder, com l’obligació de construir el 30% d’habitatges socials en qualsevol nova promoció o les multes a grans fons d’inversió. Crec que, quan es reconeixen com a interlocutors igualment vàlids les immobiliàries que la PAH o el Sindicat de Llogateres, hi ha una redistribució del poder simbòlic i fàctic. No n’hi ha prou, però és important.

Assenyalar aquestes elits no treu responsabilitat a qui governa?
Sí, és clar! Aquí hi ha un poder polític que, en gran part, ha hipotecat la ciutat durant 40 anys. Ha tingut unes pràctiques que han fet que grans grups de l’oci nocturn s’hagin lucrat de locals públics al front marítim o han impulsat el pla d’hotels, del qual es parla poc. A finals dels 90, el PSC va concedir terrenys municipals al sector hoteler de la ciutat. Ara bé, a nivell municipal tu tens l’eina de l’urbanisme, però és a nivell estatal i català on realment pots frenar l’especulació.

Gala Pin

Gala Pin va publicar l’any passat el llibre ¿Qué pinto aquí? Un affaire institucional. Foto: Joanna Chichelnitzky

Es tracta de models de ciutat. De fet, al llibre escrius que et van arribar a dir que al centre de les ciutats no hi hauria d’haver veïns i que, en aquest sentit, Barcelona és una anomalia respecte d’altres ciutats.
No crec que hi hagi un poder malèfic que digui: “El centre és per als turistes i els pobres han d’anar a viure a l’extraradi”. Però penso que les mateixes dinàmiques capitalistes ens porten cap a aquest escenari. El que hauríem de tenir és un govern metropolità que, per una banda, fes més poroses les fronteres entre la Barcelona dels districtes i els municipis del voltant i, per l’altra, fos molt més visible i de la gent, és a dir, que es pogués triar en unes eleccions. Això és una cultura que s’ha d’anar creant, perquè podria revertir algunes dinàmiques que expulsen veïnes del centre cap a la perifèria. S’ha de funcionar amb una lògica de gran ciutat. No es poden tenir 80 museus d’art contemporani, però el que hi hagi no ha d’estar obligatòriament al centre de Barcelona.

Ara que parlàvem de gentrificació, fins a quin punt és responsabilitat del govern dels comuns? S’ha dit que les superilles, per exemple, expulsen el veïnat.
Hi ha qui defensa que no s’ha d’intervenir en l’espai públic perquè no pugin els preus i es generi gentrificació o qui, com jo, creu que s’ha de fer el contrari. L’Ajuntament ha d’intervenir en l’espai públic, però acompanyar-ho de mesures. Això ja s’ha fet en algunes superilles, on s’han comprat habitatges per fer-los públics.

“Hauríem de tenir un govern metropolità que es pogués votar”

Canviant de tema, en la darrera part del llibre expliques com estaves de cansada al final de la teva etapa política. Com pot ser que hi hagi gent que es dediqui a aquesta tasca tota la vida?
Jo vaig fer una cosa malament: potser no cal treballar 12 hores al dia durant quatre anys. Crec que hi ha gent que ho compagina millor.

Potser, com dius recurrentment, no posen el cos en política…
Recordo una reunió de la PAH en la qual vaig pensar que algú que no ha compartit espai amb gent a la qual es vulneren els drets fonamentals no hauria de poder dedicar-se a la política. És una mica exagerat, però als moviments socials sí que vaig pensar que feia política amb el cos. Ara bé, crec que els cossos han de tenir més representació a les institucions. Perquè tu prens pitjors decisions un divendres a la tarda que un dilluns al matí.

Ja per acabar, parlem de futur. Al tombant de la dècada passada va ser el moment més important de la PAH, va produir-se el 15-M… Avui dia, en canvi, veiem com l’extrema dreta avança. Estem davant d’un canvi de cicle polític?
Després de la pandèmia hem entrat definitivament al segle XXI. Així com el 2015 hi havia un clima rousseaunià i la gent creia que es podria signar un nou contracte social, ara, malauradament, els grans reptes tenen més a veure amb lluitar contra els imaginaris del campi qui pugui i l’ascens de l’extrema dreta. Aquí, les opcions que fan una aposta per la política institucional han de tenir clar que s’ha acabat el temps de les grans majories i que s’han de fer propostes consorciades amb altres forces. A més, l’administració s’ha d’obrir per desdibuixar els límits amb la ciutadania.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram