Aula

La realitat de les aules catalanes és intercultural. Foto: Mar Rovira/ACN

Quan en Hamza Ali Rajà va arribar a Catalunya des del seu Pakistan natal, ara fa dues dècades, tenia 14 anys i no dominava ni el català ni el castellà. Tot i això, va començar el curs de l’ESO que li tocava per edat i finalment va aconseguir aprovar la secundària “amb un cinc pelat”, recorda. Ell tenia clar que volia continuar els seus estudis, però amb aquella barrera lingüística fer batxillerat no era una opció. Per això va triar un camí més llarg: va fer quatre anys de formació professional, repartits en un grau mitjà i un de superior, i després va cursar batxillerat, carrera universitària i màster. Ara és mediador de l’Ajuntament de Barcelona i ajuda nois i noies que es troben en la situació en què es trobava ell fa vint anys.

Aquest curs, per exemple, ha conegut un noi pakistanès de 17 anys que ben bé podria ser el seu jo del passat. Quan només feia dos anys que s’havia instal·lat a Catalunya, aquest veí de Sant Antoni es va matricular a 1r de batxillerat. Les dificultats amb l’idioma van convertir aquell curs en missió impossible i, després d’una reunió amb en Hamza, el jove va decidir canviar de rumb i provar sort amb la formació professional. “Li vaig proposar el camí que jo vaig agafar en el seu moment”, apunta el tècnic mediador del projecte Xeix.

Aquest programa municipal fomenta la interculturalitat i la participació de les comunitats estrangeres en la societat local, facilitant l’entesa a través de mediadors, traductors i intèrprets. De la mà dels tècnics del projecte Xeix, el Consorci d’Educació de Barcelona (format per l’Ajuntament i la Generalitat) ofereix xerrades, orientació i acompanyament a les famílies migrants en matèria educativa. En Hamza, parlant nadiu de l’urdú, fa d’enllaç amb les famílies de l’Àsia Meridional, però aquest servei també existeix per a les comunitats filipina i xinesa.

“Les xerrades són importants perquè les famílies tinguin tota la informació respecte a l’escolarització i els estudis, així com per resoldre els seus dubtes”, subratllen des del Consorci. També destaquen el paper imprescindible dels tècnics del Xeix, sense els quals no podrien arribar al públic desitjat. “Nosaltres ens encarreguem de la traducció i de la difusió d’aquest contingut entre les comunitats estrangeres, que evidentment tenen molt interès en l’educació dels seus fills”, afirma Begoña Ruiz, experta en llengua i cultura xineses i mediadora amb aquesta comunitat.

Diferències culturals

Cal tenir en compte que el canvi de sistema educatiu és una de les múltiples diferències culturals a les quals han de fer front les famílies nouvingudes. Per exemple, en Hamza explica que en la cultura pakistanesa es considera que “a certa edat ja t’ha passat el moment d’estudiar”. La tasca dels mediadors, doncs, és explicar-los que hi ha tot un circuit d’estudis postobligatoris que es poden ajustar a les seves necessitats. “És clar que els pares i mares volen un bon futur per als seus fills! Simplement se’ls ha de transmetre que el sistema educatiu català també és seu”, defensa en Hamza.

Més enllà dels estudis, la manca d’informació adaptada a les famílies migrants pot afectar altres aspectes, com ara el servei de menjador. Els alumnes musulmans no acostumen a quedar-se a dinar a l’escola perquè els pares i mares temen que els donin carn de porc, però el cert és que, tal com assegura en Hamza, “totes les escoles tenen un menú halal [l’alimentació permesa per l’Islam]”. De la mateixa manera, els menús escolars també poden ser vegetarians o descartar la carn de vedella per adaptar-se als alumnes hindús.

Per tant, només cal millorar la comunicació. “A una escola de Sant Antoni vam fer una trobada entre les famílies musulmanes i la cuinera del centre, que casualment era marroquina i també musulmana”, cita en Hamza com a exemple de mesura exitosa.

Cada comunitat és un món

Mentre que l’arribada de pakistanesos a Catalunya va prendre força a partir del 2005, els xinesos van començar a arribar molt abans. Les necessitats d’uns i altres, doncs, no són les mateixes. Les famílies xineses, tal com explica Begoña Ruiz, ja coneixen el sistema educatiu, i ara cal centrar les xerrades en “l’aprofitament acadèmic”. Això vol dir donar-los a conèixer les activitats extraescolars o els serveis i equipaments per a joves. “Volem incentivar la seva participació en àmbits socials més enllà de la seva comunitat, així com l’ús de la llengua fora de l’escola”, apunta Ruiz.

En aquesta idea d’aprofitament també entren les sortides escolars, com excursions i colònies. Totes les famílies reben l’avís dels centres detallant el tipus d’activitat i l’import a pagar, però els pares i mares estrangers sovint no entenen l’idioma i això acaba excloent els seus fills de la sortida. En aquests casos torna a ser clau la intervenció dels mediadors.

“Les famílies xineses no solen tenir dificultats econòmiques i poden pagar les activitats, però els hem de traduir el missatge de l’escola”, diu Ruiz. En canvi, en altres comunitats sí que hi ha famílies que no es poden permetre aquests pagaments. “Els serveis socials ofereixen ajudes en aquestes situacions, però de vegades no ho saben i en queden excloses. La nostra feina és donar-los tota la informació”, afegeix en Hamza.

Amb tot, els mediadors matisen que la seva tasca és “donar solució a un problema puntual” i asseguren que “la gent arriba, rep el servei i continua el seu camí”. “És una inversió de futur amb la qual guanyem tots”, conclouen.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram