Les sardanes a la Catedral es fan tots els dissabtes i diumenges. Foto: Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona
Dues dictadures, una guerra civil i una pandèmia són només alguns dels fets històrics que ha viscut l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona des de la seva creació. L’entitat, que va néixer a finals del 1922 amb el nom d’Agrupació Sardanista de Barcelona, celebra des de l’octubre passat i fins al juny el seu centenari. Aquest mes de febrer, pels volts de Santa Eulàlia, reprendrà la seva activitat principal: les ballades al pla de la Catedral.
Aquestes exhibicions, que atreuen aficionats, turistes i curiosos, són ara el símbol de l’Agrupació, però no haurien arribat a existir mai sense una llarga història de perseverança i resiliència. Tot va començar a l’emblemàtic bar La Cava Universal de la Rambla. En aquest establiment es reunien alguns membres de Foment de la Sardana –una entitat que se centrava sobretot en la part musical de la tradició, els concerts de cobla, i no pas en les ballades– que volien potenciar també una de les danses pròpies de Catalunya.
Obeint aquest neguit, a l’interior d’aquell bar, hi van fundar l’Agrupació Sardanista de Barcelona. No va ser fins al 1930 que es van poder establir al número 110 de l’avinguda del Paral·lel. Tot i que van entrar en aquella dècada amb bon peu, els anys trenta tenien reservats els moments més foscos de la història contemporània del país. Durant la Guerra Civil espanyola van haver d’aturar la seva activitat i, un cop acabada, l’entitat va ser prohibida, com qualsevol expressió de la cultura catalana durant el franquisme.
Per burlar la prohibició, van recórrer a l’enginy i es van canviar el nom, eliminant la referència explícita a la sardana. Però això no va minvar el seu compromís amb Catalunya, tal com recorda Jordi Font, secretari de l’Agrupació. Als anys cinquanta van començar a fer els mítics aplecs a la plaça Sant Jaume, on es mantindrien fins a principis del segle XXI. “Als setanta, les sardanes dels diumenges a la plaça Sant Jaume eren un símbol contra el règim de Franco”, assegura Font, que també és historiador. En aquelles trobades s’exhibien senyeres, s’hi cantava L’hora dels adeus i s’acabava entonant Els segadors.
El trasllat a la Catedral
Segons Font, en les últimes dècades del segle passat, els barcelonins van començar a marxar de la ciutat els caps de setmana i, en part per aquest motiu, les sardanes a plaça Sant Jaume van anar perdent pistonada. Així, quan a principis d’aquest mil·lenni l’entitat que organitzava ballades a la Catedral ho va deixar, l’Agrupació Cultural Folklòrica va tenir clar que havia d’ocupar el seu lloc. “Gràcies al trasllat a la Catedral, va revifar el costum de ballar sardanes al centre de Barcelona”, celebra Font.
Durant anys, només hi va haver ballades a davant d’aquest símbol barceloní els diumenges al matí, però des del 2020 també n’hi ha els dissabtes a la tarda. El resultat sempre és el mateix: més d’un centenar de persones que hi van expressament per ballar, desenes de passavolants que contemplen l’escena i alguns atrevits que s’hi afegeixen, tot i no saber-ne gaire.
Una de les encarregades d’organitzar aquestes trobades és Meritxell Constantí, membre de l’Agrupació i ballarina de sardanes de competició. És integrant de la colla Mare Nostrum, que té la seu a Ciutat Vella (concretament, a la Casa dels Entremesos) i que ha estat campiona de Catalunya en nombroses ocasions. Aquesta dansaire de 41 anys explica que la junta actual de l’entitat vol, entre molts altres objectius, potenciar la sardana com a atractiu turístic.
“Als turistes els crida l’atenció veure’ns ballar davant de la Catedral i ens pregunten què fem”, comenta Clàudia Foix, una habitual d’aquestes trobades i probablement una de les assistents més joves. Als seus 21 anys, és companya de Constantí a Mare Nostrum des que en tenia 16. A més de gaudir de la dansa, a la Catedral també fa, pràcticament sense pretendre-ho, una tasca de promoció de la cultura catalana. “La gent estrangera que ve sense conèixer gaire Barcelona es pensa que es trobarà un toro i una flamenca”, diu, contenta de poder ensenyar-los l’existència de la sardana.
Relleu generacional
Foix és una excepció en el món de la sardana amateur, però també Constantí. Si bé en les colles de competició sí que acostuma a haver-hi gent jove, perquè són exigents físicament, en l’àmbit aficionat costa trobar menors de 60 anys. Aquesta és una de les assignatures pendents que tenen entitats com l’Agrupació Cultural Folklòrica, però també les institucions.
“La sardana s’hauria d’ensenyar a les escoles”, defensa Foix, que també vol aconseguir “que la gent sàpiga que hi ha joves que en ballen”. En la mateixa línia, Constantí aposta per explorar vies més enllà dels centres educatius, com la col·laboració amb el Super3 o grups d’animació infantils (El Pot Petit o Dàmaris Gelabert, per exemple). Tot plegat, perquè mai es perdi “la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”, que deia el poeta Joan Maragall.
