Sonia Pascual és fidelitat

“No sempre soc alegria i diversió, també tinc els meus problemes, però, en general, faig moltes bromes i em ric de mi mateixa. Vull que qui m’envolta estigui bé. Segur que ho he heretat de la Dolores, ma mare”, es retrata Sonia Pascual (Barcelona, 1983) jugadora, capitana i presidenta del Vilabàsquet Viladecans.

Pascual té un carisma especial i seria una gran monologuista. El seu humor és “sa, alegre i motivador”. “Si veig que les meves bromes fan gràcia, continuo. Si no és així, callo. Es tracta d’anar a treballar passant-t’ho bé i sense deixar de donar el màxim de tu”, defensa abans d’ensenyar-me al seu mòbil els adhesius de WhatsApp que li fa Mar Ribera: “Es riuen de mi! Mira quina cara tinc aquí!”.

Petita de sis germans, practicava tots els esports que hi havia a l’Escola Jacme March, de Gavà. “Em vaig aficionar al bàsquet perquè l’equip del col·legi de ma germana Montse em portava a jugar amb elles encara que tingués quatre anys menys. Jo era un bitxo que volia copiar la Montse”, confessa.

Quan va acabar 7è d’EGB (l’actual 1r d’ESO), Pascual va fitxar per la UE Sant Gabriel Viladecans, on va estar a preinfantil i infantil, quan es va operar els dos genolls. “En total he passat pel quiròfan tres cops, dos pel genoll esquerre i un pel dret, i per condropatia rotuliana, desgast de cartílags i ròtules bipartites. Un desastre!”, amplia.

És una mina d’anècdotes i el seu fitxatge pel Vilabàsquet Viladecans el 1998, quan es va fundar, va ser molt curiós. L’entrevistada era cadet de primer any. “Desconec com va anar, però el club volia fitxar algunes de les meves amigues i es veu que una d’elles, l’Ana, va dir que m’havien d’agafar a mi també”, recorda. “Sempre li comento al Chacón. Estava operada i feia més d’un any que estava aturada…”, afegeix, divertida.

Francisco Chacón

Francisco Chacón, ara regidor delegat d’Innovació Esportiva i regidor del Districte III, és una de les persones de qui més ha après i a qui va rellevar a la presidència del club quan ell va decidir dedicar-se a la política. “Com que les seves responsabilitats no eren compatibles, vaig intentar continuar el seu llegat. La història del club és ell, ell el va fundar i hi ha dedicat moltíssimes hores”, reivindica. Pel camí del seu 25è aniversari, el Vilabàsquet Viladecans, que va començar amb 4 equips, en té ja 26 i l’escola.

El bàsquet és la manera de viure d’aquesta presidenta totterreny que ajuda en les petites i grans coses. “El secret és que t’agradi el que fas i dedicar-li temps i ganes, i comptar amb un equipàs de treball, com la Maribel [Salvadó], la secretària; en Raúl [Pulido], el director tècnic; la Sonia Galán, la coordinadora…”, exposa.

Mentre que al carrer és poc observadora, a la pista ho veu i ho observa tot. “Vaig tenir la sort de començar a jugar a Lliga Femenina 2 amb 18 anys i he après moltes coses. Volia ser una bona jugadora, i vaig treballar molt la meva mà esquerra, per exemple”, recorda Pascual.

La seva primera temporada amb les grans només va jugar menys minuts que la incombustible Ana María Moreno: “Vam passar de competir a Segona Nacional a fer-ho a una nova competició, la Lliga Femenina 2, i per tota Espanya. Vam guanyar només tres partits i el curs següent ja vam ser terceres. Ah, en aquell moment jo feia esprints, robava pilotes… Sembla mentida, eh! On va quedar allò?”, explica, entre riures, Pascual, que ha disputat més de 1000 partits amb el club del seu cor.

Tot i ser una malabarista del temps, aquest curs ha hagut de triar entre entrenar un equip o jugar. Ja no podia encaixar els dos papers i compaginar-los amb la presidència, la docència i la família. “Encara no sé per què, però he decidit continuar jugant! És broma! Volia fer un anyet més amb l’equip, a veure si aconseguim alguna cosa. Som un grup emocionalment fort. El marcador no ens condiciona”, descriu.

Troba molt a faltar entrenar i formar nens i nenes a la pista. És tutora de 1r de Primària a l’Escola Goar, de Viladecans: “Els he d’ensenyar a llegir i el primer repte és que els agradin les lletres”. També és professora d’Educació Física al cicle inicial, i treballa, sobretot, la psicomotricitat, els circuits d’habilitat i agilitat. “El que més m’omple és veure el somriure d’un nen o una nena. Quina felicitat transmeten! Sempre els dic que copiïn el millor de les persones”, explica.

Dues renúncies

Mai ha tingut la temptació d’acomiadar-se del Vilabàsquet Viladecans. Ni tan sols quan el club va patir dues renúncies de categoria. La primera, el curs 2009-2010, quan van perdre els dos patrocinadors, constructores, i van decidir baixar a Copa Catalunya per no hipotecar el futur. Van marxar força jugadores. L’equip havia jugat a Badajoz la que, de moment, és la seva última fase d’ascens a Lliga Femenina.

El grup es va reconstruir amb esportistes del planter i a Copa “també vam estar bé”. “El pitjor canvi va ser de Copa a Primera Catalana, la temporada 2015-2016. En aquest cas, moltes jugadores es van jubilar. Vam fer un nou equip i vam pujar justetes”, recorda.

“Em preguntes per moments especials i se me n’acumulen tants que em bloquejo… Avui [pel passat 8 d’octubre] ha estat genial guanyar el Basket Almeda, va ser increïble sumar la segona Lliga Catalana del club al setembre, i també la primera, amb 19 anyets…”, confessa, emocionada, Pascual. Encara hi ha temps per més anècdotes i bromes. Mai havia rigut tant amb una entrevistada.