Sergio Manzano, durant un temps mort del seu últim partit amb el Lima Horta Bàsquet. Foto: Toni Delgado
La idea inicial era enraonar amb Sergio Manzano (Barcelona, 1981) sobre el seu adeu al Lima Horta Bàsquet i saber si tenia ja un nou destí. El ventall de preguntes, però, s’amplia en el primer minut de conversa. “Si et soc sincer, des del partit contra el Barakaldo Emakumeen quasi no he pensat en bàsquet ni l’he trobat a faltar. Estava en un moment de saturació tan gran que necessitava aturar-me i descansar”, confessa l’entrenador barceloní.
Manzano no creu en les casualitats. Sí que ho fa en les causes i en el procés. La paternitat —el fill gran es diu Nil i el petit, Sasha— l’ha fet baixar pulsacions i entendre que hi ha un món més enllà del bàsquet. En els últims dos anys no s’ha endut les derrotes ni altres detalls a casa. La prioritat és passar un temps de qualitat amb la família i els marrecs.
“Malgrat que no he arribat a perdre l’esperit de competidor nat, sí que he notat que cada cop tenia menys il·lusió, energia i forces per anar a entrenar. El projecte ja no m’emocionava com quan era més jove. He descobert que necessito descansar un temps. No tanco les portes a entrenar més endavant”, matisa l’entrevistat.
Té clar que “serà molt difícil” veure’l dirigir en competicions FEB el curs vinent o aviat, perquè la despesa personal i de temps, entre els viatges i les sessions setmanals, és “molt gran”. Hauria d’arribar-li una proposta que li encaixés o li compensés molt. De moment, ha tingut una oferta per dirigir categories inferiors i creu que no és el moment d’assolir aquest rol.
La família de l’entrevistat —els fills, Sasha i Nil, i la dona, Ruth Eguia— jugant durant el descans del partit contra el Barakaldo Emakumeen. Foto: Toni Delgado
Resiliència
Fa tres anys que rumia descansar i el motiu no ha estat que el Lima Horta Bàsquet hagi hagut de lluitar per la permanència amb resiliència. El curs 2022-2023 es va salvar “de miracle” en l’última jornada, el següent va perdre la categoria a la pista i va recuperar la plaça després de la renúncia del CB Claret-Benimaclet, i l’últim ha segellat el seu lloc a Lliga Femenina Challenge, la segona competició estatal, a la penúltima cita.
Al Lima Horta Bàsquet, Manzano hi ha estat molt a gust i l’han tractat molt bé. Sí que hi ha trobat a faltar més recursos. Això sí, destaca que l’últim curs n’ha tingut més que mai, amb el retorn d’Eli Soriano o l’arribada de N’Bionewe Zenabou Sieza. “La Lliga Femenina Challenge no espera ningú. El Barakaldo Emakumeen, que té un pressupost més gran, ha baixat. Hem sigut una espècie de Gàl·lia d’Astèrix i Obèlix que lluita contra gegants”, exposa. Sent que les seves expectatives i les del club no coincidien.
Un altre punt de desgast ha estat la confecció de la plantilla. “Jo havia d’assumir la planificació de l’equip, comunicar les baixes, buscar noves jugadores… Moltes reunions i molt de temps. I pots tenir encerts, i els de Mireia Poyato o Noa Sánchez van ser enormes, perquè no esperàvem un rendiment tan i tan alt per part seva. I, és clar, amb menys pressupost, els errors et penalitzen molt més”, matisa Manzano.
Cap any ha fet tants canvis com per al curs 2023-2024, quan només es va quedar una jugadora de l’any anterior, Nuria Barrientos. “S’havia acabat el cicle guanyador i el més fàcil per a mi hauria estat marxar. I vaig començar des de zero un nou projecte que no va funcionar”, recorda. Llavors també podria haver fet les maletes. El club va confiar en ell i ell ja va renovar quan semblava que competirien a Lliga Femenina 2.
El tècnic barceloní es prendrà un temps de descans. Foto: Toni Delgado
Eli Soriano
Amb Eli Soriano ha viscut moltes èpoques diferents. És la jugadora a qui més ha entrenat. “La nostra relació és paternal, o com si jo fos el germà gran. Crec que a tots dos ens va anar molt bé separar-nos en el seu moment, malgrat que ella no ho entengués al principi. Ens ha anat genial fer un últim curs junts com aquest. L’Eli es mereixia un comiat així d’especial perquè és una gran persona”, reivindica Manzano.
Soriano agafa aire abans de contestar. S’emociona. “Amb el temps, en Sergio es va convertir en un amic, a vegades ha fet de germà gran i sempre hi és quan el necessito. M’ha ensenyat moltes coses i també m’ha exigit molt”, agraeix la barcelonina, que va penjar les sabatilles el dia del comiat de Manzano al Lima Horta Bàsquet: el 26 d’abril.
Mai havia vist l’entrevistat tan relaxat com aquella tarda. Al descans va sortir del vestidor somrient i li va fer fa una carícia al petitó, en Sasha, que jugava a la pista amb el germà gran, el Nil, i la mare, l’exjugadora Ruth Eguia. “Estava molt tranquil”, reconeix. Tres o quatre setmanes abans li havia comunicat al club la seva decisió de marxar i n’estava molt convençut. Les jugadores també ho sabien i a la pista les coses van funcionar. De fet, van guanyar per 76-60.
En Sasha amb la pilota signada per les últimes jugadores que ha dirigit el seu pare. Foto: Toni Delgado
Ha plogut molt des que va començar a jugar a bàsquet al CB Ciutat Vella i una mica menys des que va anar a l’Escola de Bàsquet Nacho Solozabal. Al Joventut Les Corts hi va arribar quan era cadet i no va deixar de créixer durant 23 anys. Què queda d’aquell Sergio Manzano entrenador? “Poques coses, eh. Sempre m’he considerat molt més gestor que tècnic i els dos últims anys han estat un màster en aquest aspecte. He estat molt més gestor de grup que aquell Sergio tan intens i esbojarrat que només veia que s’havia de competir i tenia un grup molt competiu”, desenvolupa.
En aquests dos anys, l’equip ha acumulat més derrotes que victòries i, a vegades, li ha costat molt guanyar —l’últim curs el primer triomf no va arribar fins a la desena jornada—. De fet, l’última temporada ha planificat més sessions que mai programades amb les necessitats específiques del grup aquella setmana i, fins i tot, en alguna ocasió ha canviat un entrenament per un sopar. Han estat dos grups humans “increïbles” i dels més fàcils d’entrenar de la seva carrera.
El sacrifici, l’esforç i el treball són els principals valors que li ha inculcat la família. El pare, Lorenzo Manzano, es passava el dia treballant en una fàbrica, i la mare, Isabel Vázquez, i l’àvia, Melchora Campillo, es deixaven l’ànima al bar Peti Bon, que estava just al costat dels antics jutjats, a Arc de Triomf, a Barcelona. Des de ben petit les ajudava a les tardes i els caps de setmana. “En Sergio és un líder discret que sap com i quan fer les coses. M’ha ensenyat a superar-me, sobretot en els pitjors moments. Et dona confiança i t’ajuda a vèncer les teves barreres mentals”, el retrata Nuria Barrientos.
Manzano és un bon orador que predica amb l’exemple. “Ens ha insistit que no penséssim en l’error i llencéssim si estàvem soles, i ens ha transmès resiliència i compromís. Li estic molt agraïda per la confiança que ha dipositat en mi”, intervé Noa Sánchez.
Eli Soriano petoneja en Sasha, el petitó dels Manzano Eguia. Foto: Toni Delgado
Tranquil·litat i paciència
Juli Climent, que ha estat el seu tècnic ajudant al Lima Horta Bàsquet, el coneix bé. “En Sergio és un líder silenciós que sap quan ha de ser líder. M’ha ensenyat a gestionar les dificultats des de la tranquil·litat i la paciència, i a saber relativitzar certs detalls. No s’acaba tot en un entrenament. El dia important és el del partit”, desenvolupa. I és després quan intervé Mar Pacheco, a qui l’entrenador barceloní ha dirigit els últims dos cursos. “Detecta quan no estàs bé i s’ofereix a parlar amb tu, en un clima de confiança plena, i t’ajuda a trobar els recursos i les eines que necessites. Vol que estiguis còmoda al grup”, exposa la pivot.
De moment, el descans li està anant molt bé a Manzano. “No sé si em picarà el cuquet per tornar a les banquetes. El temps ho dirà. Gràcies per trucar-me”, s’acomiada, tranquil. A l’altra banda del telèfon li espera un món apassionant, la família. A la prestatgeria té la pilota que li van signar les jugadores del que ha estat, de moment, el seu últim equip.
