Sergio Garrote bornze Tòquio

Sergio Garrote amb el bronze als Jocs de Tòquio. Foto: Israel Gardyn/CPE

“Vaig néixer amb ganes de créixer, ser millor cada dia i menjar-me el món. L’accident i quedar-me en cadira de rodes no em van fer perdre la brúixola de la vida ni l’ambició. Sempre he tingut passió i sempre he cregut en mi”, es retrata Sergio Garrote (Barcelona, 1979), que ja acumula 62 medalles internacionals. Les dues últimes (un or a la prova de ruta i una plata a la contrarellotge) al Campionat d’Europa de Ciclisme Adaptat de l’Alta Àustria, disputat entre el 25 i el 29 de maig.

El viladecanenc acaba de ser nomenat Millor Esportista Paralímpic a la Festa de l’Esport Català pel seu gran 2021, on va ser or i bronze als Jocs Paralímpics de Tòquio 2020. Garrote ja pensa en el gran objectiu de la temporada: el Mundial de carretera, que es disputarà de l’11 al 14 d’agost a Baie Comeau (Canadà). “Estic en un molt bon capítol de la meva vida professional, però els meus dos grans moments, els records que més em posen la pell de gallina, són el dia que vaig començar a sortir amb la meva dona, la Míriam, i el naixement de la meva filla, la Nerea”, confessa, convençut, el corredor del Club Ciclista Sant Boi.

Un cicle de vida

Des de fora sovint es contempla els i les esportistes com a esportistes, i no pas com a persones. Garrote vol reflexionar sobre aquesta perspectiva: “L’esportista no només es nodreix del treball que faci, en el meu cas a la bicicleta, sinó també fora d’ella. L’esport és un cicle de la meva vida. Potser guanyaré medalles fins que la competició m’ho permeti. Després continuaré tenint la família, que és el més important”.

La seva memòria visual i emocional és privilegiada. “No torno a veure les proves perquè recordo cada detall. Quan guanyo, procuro no donar-li més a la competició perquè el treball està ben fet i ja tinc la recompensa. Si no assoleixo la victòria, penso i analitzo els possibles errors. Més que patir, em pregunto què no he fet per aconseguir l’objectiu”, enraona el viladecanenc, sempre agraït al seu entrenador, Jesús Ruiz, al seleccionador, Félix García Casas, per haver confiat en ell. “Són dos visionaris perquè van detectar que tenia actitud i aptituds. Estic orgullós del seu suport i, és clar, de què no s’hagin equivocat en el seu pronòstic”, amplia.

A Garrote li faltava experiència i anys d’entrenaments i competició, però van saber veure el seu potencial i la seva capacitat de sacrifici i d’inversió en l’esport. Perquè el ciclisme adaptat és car. “Vaig pensar que si no obtenia resultats, almenys tindria el meu material. Però creia i crec molt en mi. No tothom està disposat fer inversions de temps i diners. Vivim en un país en què ens agraden les coses gratis i aquest esport no és barat ni a curt termini”.

Una handbike “força bàsica” pot costar uns 6.000 euros. “El nivell de la inversió dependrà dels teus objectius en el món de l’esport. Jo he guanyat grans proves amb material decent i sense canvis electrònics ni històries. Era el que podia permetre’m en aquell moment”, conclou el viladecanenc.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram