Foto cedida
“Soc qui soc gràcies a ma mare. La Conxita és el meu pilar, la meva confident”, confessa, emocionat, Sergi Pino (Barcelona, 1987). Empàtic, sincer i etern observador, l’aler del CB Esparreguera, de Lliga EBA, ajuda a qui pot i gaudeix d’allò que li posa la pell de gallina. Sempre ha tingut mil inquietuds.
Sempre has tingut aquesta connexió tan especial amb la teva mare?
Sí. Com que els meus amics jugaven a bàsquet i a mi em començava a agradar, va aprendre uns jocs perquè practiquéssim al pati de casa. Allà, amb 8 anys, va començar l’aventura. El debut va ser al col·legi Sant Miquel Arcàngel, a Molins de Rei. Després del salt inicial, vaig córrer cap a la nostra pròpia cistella i la vaig ficar. Soc dislèxic i en aquella època tenia més problemes. Saps què va fer ma mare? Em va aplaudir. “Sergi, molt bé, però és a la cistella contrària”, va afegir. Em va rectificar amb afecte. Si m’hagués esbroncat, potser ara seria un altre tipus de jugador i persona.
T’interessa l’actitud humana?
M’encanta observar i conèixer gent nova i mirades diferents. Estudio psicologia i potser en un futur em dediqui a l’esportiva, per ajudar els joves. Ara, però, em centraré en dos projectes: una empresa de bàsquet 3×3 i una aplicació per a vinyes.
Quan et vas retirar, l’any 2019, ho vas fer a mitges, amb la intenció de continuar en el 3×3.
Ja havia jugat a l’ACB, havia guanyat una LEB Or… Veia que, per molt que ho intentés, no podia arribar més lluny. Així que, parlant amb la mare i algunes amistats, vaig decidir centrar-me en el 3×3. Com que finalment no va haver-hi lliga de 3×3, vaig seguir jugant al 5×5, i vaig fitxar pel CB Martorell i no vam acabar la temporada per la covid-19… Ara és la meva segona al CB Esparreguera. Potser l’any que ve em passi al 3×3, ja que la Federació ha muntat els Campionats de Catalunya.
Has guanyat les dues edicions del circuit Herbalife 3×3, algunes edicions del català…
Sempre s’ha jugat al carrer i al meu poble, Molins de Rei, hi ha molta afició al bàsquet. Quan era adolescent, el Parc de la granja s’omplia. Anys més tard, vaig començar a jugar tornejos amb el Nacho Martín i em va encantar comprovar que s’havia convertit en una modalitat més professional. En un futur la mainada podrà triar entre el bàsquet 3×3 i el 5×5. Si hagués tingut l’oportunitat, crec que hauria optat pel 3×3, perquè s’ajusta més al meu perfil: 1×1, més agressiu, intens i explosiu.
“Quan veig nerviosos els joves de l’equip, bromejo amb ells perquè es relaxin”
Sembles un jugador que utilitza l’humor per fer grup i perquè l’equip estigui bé.
Hi ha qui em retreu que vulgui ser el centre d’atenció i considera que soc un cregut. No m’importa què diguin de mi. No ho puc controlar. Quan veig nerviosos els joves de l’equip, bromejo amb ells perquè es relaxin i només pensin en com puc fer aquestes bajanades. Si vaig a un sopar amb gent que no es coneix, faig el pallasso i quan comencen a parlar, desaparec. M’encanta trencar el gel. M’has analitzat molt bé.
Sempre has estat tu.
Vaig a la meva. No m’he rodejat de les persones més fortes, intel·ligents, guapes o alegres, sinó de qui m’aportava més. Des de petit m’ha agradat estar pendent i ajudar a qui pateix. A l’escola, quan veia algú trist, l’acompanyava.
Ser autèntic desgasta molt?
Moltíssim. Sobretot quan ets jove, i estàs creant la teva identitat, rebre certs comentaris i reaccions és una llosa. Quan creixes, ets més fort, però l’autenticitat continua desgastant-te perquè vas a contracorrent. Per què si estàs solter t’han de preguntar per què no tens parella? I si la tens, quan tindràs fills? Si la gent et va coneixent bé, comprovarà que no vols demostrar res. Ets així.
Quina és la teva manera de fer feliç els teus companys i de gaudir tu al grup?
“Per poder ajudar el meu equip he de tornar a ser el Sergi Pino d’abans, de fa molt poc”, em vaig dir fa uns dies. Aquell Sergi que es deixa l’ànima defensant, atacant… Malgrat que soc qui més rebots agafa de l’equip (46), no m’estan sortint bé les coses en punts i potser és perquè no estava sent tan intens i agressiu com sempre. En el partit contra el CB Hospitalet va començar la davallada i a Mallorca no em vaig sentir gens bé. He de donar el millor de mi al grup i ser un referent per a la base del grup.
Ara, contra el CB Igualada.
És un gran equip i serà molt complicat. Podem guanyar, però també perdre contra qualsevol rival.
Què recordes de la teva etapa al CB l’Hospitalet?
Hi vaig aterrar després de dos anys complicats en què vaig voler deixar el bàsquet i Mateo Rubio em va donar un altre cop les ales per tornar a volar. Van ser dues temporades increïbles.
Com recordes el debut a l’ACB amb el Bàsquet Manresa?
Va ser espectacular debutar a l’elit contra el Bàsquet Girona amb 17 anyets. Per molt que t’ho descrigui, sempre em quedaré curt. És una experiència que s’ha de viure.
