Carlos Craviotto

Carlos Craviotto, un porter molt regular. Foto: AE Prat

“Quan era més jove i jugàvem a fora de casa, em podia passar tot el viatge de tornada a l’autobús donant-li voltes als errors que havia comès. Arribava a casa amb mal de cap!”, reconeix, divertit, Carlos Craviotto (Lleida, 1983), porter de l’AE Prat amb passat al CE l’Hospitalet o la UE Sant Andreu. Amb els anys, ha acceptat que les errades formen part de l’ofici i de la vida, i ho intenta transmetre als porters de la base i de l’amateur de Segona Catalana que forma a l’entitat pratenca: “Els insisteixo que, per molt que millorin, s’equivocaran. Tard o d’hora, l’error apareixerà, així que hem d’intentar que ens colpegi el mínim possible per evitar-ne més”.

A Craviotto li solen dir que és un “defensor dels porters”. “Potser és veritat. El que tinc clar és que no tot és blanc o negre”, afirma, sempre empàtic amb qui protegeix la porteria. També és observador i analític i sap que des de fora el que sembla una errada evitable pot ser conseqüència de molts factors invisibles. “Tot va molt de pressa. Potser no has vist la pilota o t’han agafat a contrapeu”, amplia. Ve a dir-nos que estar sota els pals és molt complex.

No ha estat mai un porter d’errades importants. Més aviat, Craviotto continua sent un exemple de regularitat. “A la UE Figueres un company em va comentar que potser jo no era porter espectacular, però que treia les que havia de treure”, recorda.

Al lleidatà no li interessen els focus ni els reconeixements: la seva única obsessió és salvar punts per a l’equip, i seria difícil calcular quants en va acumular durant els millors anys de la seva carrera, al CE l’Hospitalet, on es va guanyar el malnom de Sant Craviotto. “Diria que va ser una ocurrència del periodista Jordi Mèlich”, comenta. “Crec que tots li dèiem Sant Cra-vio-tto perquè sempre salvava partits… Segurament, el primer a fer-ho va ser en Francesc Aznar, qui narrava els partits”, apunta el mateix Mèlich.

Una llegenda

A l’Hospi és una llegenda. Hi va defensar la porteria set temporades. “Vam pujar a Segona B i vam disputar dos playoffs d’ascens a Segona, vam jugar la Copa del Rei… M’hi sentia molt a gust i estimat allà”, confessa Craviotto. Sospira quan repassem l’eliminatòria de campions de grup de Segona B contra el CD Tenerife, quan l’equip va tenir l’ascens a Segona a un gol. “I van poder-lo marcar… Ens va penalitzar el partit d’anada, el 3-1, igual que després contra la SD Eibar, amb un 3-0 i una primera part nostra molt dolenta”, reconeix.

“L’SD Eibar, el CD Tenerife i el CD Leganés han tingut grans trajectòries al món professional. Qui sap si què hauria pogut fer l’Hospi si haguéssim pujat nosaltres”, es pregunta el porter, format a la Secció Esportiva AEM, on va començar de lateral perquè ja hi havia dos porters, i a la UE Lleida.

Deu ser un company agraït i excel·lent, dels que sap aportar les paraules adequades i escoltar quan toca. Amb els anys, Craviotto s’ha adonat que una esbroncada o un crit poden ser efectius puntualment, però que el que més suma són l’empatia i els ànims. “Abans cridava molt més. Ara, si són errades evitables, els puc donar un toc d’atenció perquè no es relaxin. Si hi estàs massa a sobre, potser tornaran a equivocar-se”, exposa.

“Diria que Sant Craviotto va ser una idea del periodista Jordi Mèlich”, recorda

Sempre ha estat titular a tots els equips, excepte el seu últim curs a la UE Castelldefels (2007-2008), en què va jugar 13 partits en un club “molt familiar”. Hi va créixer molt i va fer amistats que encara conserva. Més complexa va ser la seva estada al CF Gavà pels impagaments. Com sempre, es queda amb el costat més positiu: “Malgrat que vam patir molt, vam revertir la situació al camp gràcies a un líder com l’Òscar Mena. El final va ser dolent”.

Sembla una persona amb els peus a terra que ha après a relativitzar les coses i a gaudir cada cop més del futbol. El va trobar molt a faltar els primers mesos de la temporada 2019-2020, quan no tenia equip. La seva última experiència havia estat a l’Ontinyent CF, que va desaparèixer abans del final de curs. “Vaig tornar a Catalunya, ja era pare i volia jugar a Segona B, i com que no em van sortir propostes, em vaig esperar al mercat d’hivern. Va ser quan va aparèixer la UE Sant Andreu, de Tercera, i amb un projecte il·lusionant”, recorda. “A la UESA el jugador se sent valorat pel club i l’afició. La temporada va ser molt bona, excepte els playoffs. Vam empatar contra l’Hospi i van passar ells perquè, pel coronavirus, l’eliminatòria era a partit únic i en cas d’empat el vencedor era el millor classificat a la Lliga regular”, afegeix.

Ara gaudeix a l’AE Prat, “un club molt familiar i realista que no gasta més del que té i format per persones que t’animen i t’ajuden a aixecar-se, que sumen sempre”. Craviotto està ansiós per rebre el pròxim diumenge 10 d’abril el CE Europa, “un molt bon equip que no ha tingut prou sort aquest curs i que ara està aconseguint bons resultats”. “Al Nou Sardenya vam empatar a zero i el següent tornarà a ser un partit molt difícil”, pronostica l’entrevistat.

Cosí de Saúl Craviotto

Carlos Craviotto sent devoció pel seu cosí, el piragüista olímpic Saúl Craviotto: “És un exponent d’humilitat, treball, bones decisions i autenticitat. Va deixar Lleida amb 15 anys per perseguir el seu somni i sempre ha tingut clar el seu camí. És un mirall per a qualsevol esportista i persona”. Paraula de Sant Craviotto.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram