Foto: Arxiu Sandra Corcuera
Sandra Corcuera (Barcelona, 1972) té una memòria prodigiosa per recordar què somia a la nit. “De petita escrivia els somnis en unes llibretes que encara conservo. Hi dibuixava escenes”, comenta. No es podia imaginar, però, que seria heptacampiona del món d’un esport que desconeixia, el retrorunning. Córrer cap enrere.
Has provat moltes disciplines: ballet, gimnàstica artística, tenis, natació, taekwondo… Per què et vas quedar amb l’atletisme?
Al cap de 10 minuts corrent ja connecto amb mi mateixa. Des que em marco competicions diàries, la meva vida és més divertida, em sento millor i més segura de mi mateixa.
Vas començar a participar en curses convencionals l’any 2000.
Just quan vaig venir a viure a Olesa de Montserrat em vaig apuntar al Club Atletisme Olesa. En Nacho Pinedo era el meu entrenador. Havia començat a córrer quan treballava al Metro de Barcelona on, com et pots imaginar, les jornades eren molt intenses. Després de tancar l’estació que em toqués aquell dia, tornava a casa corrent. Llavors vivia al barri de Sants. Hi va haver una època que entrava a dos quarts de cinc del matí. M’aixecava a les tres i… Cap a la feina fent exercici!
No trobaràs a faltar els horaris…
Com que vaig a dormir a les 9 de la nit, em llevo a les cinc o a dos quarts de sis del matí i surto a entrenar-me. Vaig al revés de tothom, i no només quan corro.
El 2022 buscaràs a París el teu vuitè Mundial.
No és segur encara que se celebri. L’any passat el van suspendre.
Només he trobat un altre espanyol que competeixi en retrorunning, Christian López.
No n’hi ha més que ho facin. En Christian ha participat en alguna competició, però fa més coses.
Quines van ser les teves primeres sensacions quan vas provar de córrer cap enrere?
Em faltava equilibri i em costava anar recte. Vaig haver de treballar molt la coordinació entre els braços i les cames. A primera hora a la zona on m’entreno no hi ha cotxes i m’acompanyen per guiar-me. Com que dono voltes pel recorregut conec força bé l’asfalt. Està clar que en el retrorunning mires més al terra que si correguessis cap endavant, i també estàs més atenta als sorolls i tens encara més precaució.
El Consejo Superior de Deportes (CSD) ha contactat amb tu?
Només m’han felicitat pels èxits. Ja no espero res més. Estic orgullosa d’haver guanyat medalles sense saber què em trobaria i preparant-me com he pogut. D’acord, és un esport minoritari, però a països com Alemanya o Itàlia el valoren. Aquí gens. Més aviat m’han posat les coses molt díficils.
“A vegades gairebé fins a última hora no sé si podré participar en el Mundial”
Són països amb cultura esportiva i que inverteixen en tots els sentits en els esports.
No entenc per què a Espanya no es promou el retrorunning. Estic segura que, si es fes, hi hauria esportistes que corren cap endavant que, com a mínim, provarien de fer-ho cap enrere.
Quina va ser la teva primera cursa de retrorunning?
El 2007 a Lleida i la van organitzar un grup d’amics. Hi vam participar unes 20 persones. L’havia trobat a internet amb la descripció “cursa de retrorunning”. Un cop allà vaig al·lucinar: havíem de córrer cap enrere! No m’ho creia, però no era cap broma. Van ser 1.500 metres eterns…
Has mantingut el contacte amb els organitzadors?
No. Els coneixia des de feia temps: volien muntar una proposta diferent. Ja a casa vaig descobrir que als Estats Units a vegades s’utilitzava el retrorunning en l’atletisme per a prevenir lesions i també en processos de recuperació. Com que em lesionava força, vaig incorporar-lo al final dels meus entrenaments. Va ser tot un encert.
Què va passar després?
El 2011 vaig veure que hi havia la International Retro Running Association, que organitza els mundials, i em vaig preparar pel meu compte per a participar en el del 2012… També a Lleida, on vaig guanyar el meu primer campionat del món. Que sàpiga no s’ha tornat a organitzar cap cursa més de retrorunning aquí.
Tens patrocinadors?
Mai n’he tingut. Sí col·laboracions amb alimentació, roba… A vegades gairebé fins a última hora no sé si podré participar en el Mundial. L’ajuda familiar ha estat clau. Fa temps que no espero que m’arribin inversions externes…
Fa cinc anys vas comentar a El Confidencial que no tenies una marca personal.
Estic en el mateix punt. Se’m coneix una mica per ser campiona del món. El meu marit és més optimista i creu que soc més coneguda del que penso. Tinc els peus tant a terra que a vegades no valoro prou el que he aconseguit.
Fes-li una mica més de cas al teu marit. Ets una pionera!
Bé… Estic orgullosa del que he fet. No ha estat ni està sent un camí gens fàcil.
