Paula Arias, abans d’un entrenament. Foto: Paula Arias
“Va arribar un punt en què no volia veure les meves raquetes i les vaig amagar a l’armari. Hi havia dies en què era incapaç de passar per les pistes i me n’anava directament al gimnàs”, recorda Paula Arias (Salamanca, 2000), tenista del Club Tennis Barcino. El seu relat inspira i colpeja alhora.
El malson va començar el novembre de 2018 amb una fractura de peroné que en un principi es va prendre “massa bé”. “El cop de realitat va ser quan vaig començar a fer pista i vaig notar que havia perdut molta força i ritme. Tenia molta por de fer-me mal al turmell”, reconeix Arias. A més, no podia oblidar que mesos més tard hauria de tornar a parar perquè li traguessin la placa que li havien col·locat.
El març de 2020 va tornar a la competició a Turquia amb dues victòries. El torneig, però, es va cancel·lar a quarts de final per la covid-19. Quarantena i, de nou, parèntesi forçat per a Arias. Aquest cop a Àvila, amb els seus pares i el germà, exercitant-se cada dia i en contacte continu amb els seus tècnics des de la distància.
Un mes i mig després de tornar a Barcelona per entrenar apareixia un nou contratemps: una lesió a l’espatlla. A diferència del turmell, no hi havia terminis per a la recuperació. La incertesa era total. Ningú li sabia dir si estaria preparada en un mes, sis o un any, i no hi veia sortida.
Il·lusió i tabú, alhora
“Cada dia m’imaginava el meu retorn a les pistes i, alhora, era un tema tabú i el tallava de seguida quan parlava amb la família i els entrenadors”, reconeix Arias, estudiant de dietètica i nutrició a distància a la Universitat Catòlica d’Àvila. Els estudis van ser “un refugi” quan no podia fer recuperació ni entrenar-se. “Malgrat que em vaig plantejar deixar el tenis, vaig apostar per persistir. I va sortir bé”, celebra Arias. Somriu molt durant la conversa. El somriure és el seu impuls.
Mai oblidarà la nit del passat maig quan, per fi, va treure les raquetes de l’armari. L’endemà va anar al frontó a fer ombres (gestos sense pilota) i després la va colpejar contra la paret durant tres minuts. “Estava molt feliç. T’ho explico i torno a experimentar la sensació de petita gran victòria”, descriu. Dies després va jugar 10 minuts per veure com reaccionava l’esquena i va fer revessos. L’entrenador la va haver d’aturar. “‘Paula, tranquil·la’, em va repetir. Jo m’havia comportat així per pur instint, ràbia, nervis i ganes”, afegeix. Volia recuperar de pressa el temps i la forma perduts.
El seu retorn oficial va ser el passat 20 d’octubre a Tenerife, en dobles, en un torneig WTA 250 i al costat d’una de les seves grans amigues i contínua inspiració: Sara Sorribes. “És una persona i una jugadora increïble i, com sempre, em va donar molt de suport. Jo per dins em sentia tranquil·la i feliç perquè havia aconseguit tornar”, confessa Arias.
Es retrata com una jugadora “sòlida i consistent” que ha de treballar molts aspectes, guanyar físic i força, i ser més intensa i competitiva. De moment, ha aconseguit la victòria més important: derrotar la incertesa.
