Olga Ruano, pivot del Joventut de Badalona i mestra d’ESO. Foto: Nuria Real
Mai ningú ha defensat tan bé a la pista Olga Ruano (Barcelona, 1988) com Guayarmina Peña, excompanya d’escola, a la porta de classe. “Només em va deixar sortir quan li vaig donar el meu telèfon per passar-lo al seu tècnic”, recorda la pivot del Joventut de Badalona i mestra d’ESO a l’Escola Maristes Valldemia de Mataró.
Aleshores Guayarmina Peña volia que el seu entrenador et fitxés per al seu equip? Qui era el tècnic?
Marc Guillén, que dirigia el júnior del Bàsquet Femení Sant Adrià. Guayarmina li havia dit que estudiava amb una noia molt alta… Ella, com tothom, m’insistia que havia de jugar a bàsquet. I jo, potser per portar la contrària, feia natació.
I què va passar?
Un dia Marc Guillén em va venir a buscar a l’escola i em va convèncer perquè fes un entrenament a Sant Adrià de Besòs. L’experiència va ser brutal. Així que vaig decidir quedar-me al club i… canviar d’esport! Gràcies, Guayarmina, per ser la meva descobridora! [riu].
Tens un ritual curiós abans dels partits…
Vaig al lavabo. Encara em poso una mica nerviosa abans de jugar, i mira que ja tinc una edat, eh…
Estàs nerviosa per la tornada de les classes?
Són nervis d’il·lusió. Sempre vaig voler ser mestra. Connecto molt amb els adolescents.
Necessites molta cintura…
Hi ha qui pensa que aquest ofici és rutinari i no és així. El temari pot ser semblant, però canvien els grups. A més, els adolescents viuen entre pujades i baixades, moments increïbles i drames. Cada dia és una nova aventura!
Es pot ensenyar l’empatia?
No pots ensenyar l’empatia. L’has de saber transmetre. Es tracta que sàpiguen que els ajudaràs i escoltaràs, però que, quan sigui necessari, els posaràs límits. Has d’enraonar i no fer gaire drama de res. Soc propera i estricta. Intento ser coherent i que entenguin els perquès de les coses.
Com ha canviat la mascareta la comunicació a classe?
L’inici del curs passat va ser esgotador per a tothom. Havies de cridar molt i senties que algú parlava, però no sabies què deia. És brutal com ens hi hem adaptat les dues parts. La mirada és poderosa.
“Quan ens coneguem bé i entenguem la manera de fer i jugar, creixerem moltíssim”
Ets mestra de matemàtiques i biologia a 3r i 4t d’ESO. Com arribes a qui no li agraden els números?
Amb paciència i intentant que s’ho passi bé. El teu to de veu i el missatge han de ser atractius, i has d’estar molt activa. Mai faré una classe on només m’escoltin.
Nou equip, el Joventut de Badalona, i nou número… Vas negociar amb la propietària del 14?
Només li vaig deixar anar una indirecta… Laia Soler va arribar a la Penya abans que jo. No hi ha res més a dir. Però m’hauria agradat continuar amb el 14 perquè no em queden gaires anys de jugadora. Cap drama, eh! Ara porto el 41!
No seguiràs amb Jordi Vizcaíno.
Hauria estat el novè any que m’entrenés i crec que ens anava bé un canvi. La decisió va ser molt difícil perquè estava molt bé amb en Jordi Vizcaíno i al Bàsquet Maresme Boet Mataró 3 Viles. Quan vaig decidir marxar, fitxar per la Penya va ser fàcil. És un gran club amb estructura d’equip ACB, tenia molt bones referències de l’staff, Badalona em queda a prop de Mataró…
Diuen que Guillem Abelló és molt detallista i metòdic.
Ell i la resta del cos tècnic tenen aquest perfil. Són estudiosos i es deixen l’ànima en la planificació.
A Badalona compartiràs vestuari amb Blanca Garcia, Cristina Hurtado i Mireia Vila. És el tercer equip en què coincidiu.
És genial! Són amigues amb qui he compartit i comparteixo moltes hores dins i fora de la pista.
Fa uns dies vau jugar el primer amistós de pretemporada contra el Lima Horta Bàsquet.
Va ser un partit de pocs punts i vam estar espesses. Quan ens coneguem bé i entenguem la manera de fer i jugar, creixerem moltíssim. La Lliga Challenge [la segona competició estatal] serà duríssima…
Per cert, a classe saben que jugues a bàsquet?
Fa anys que treballo a l’escola i ja no és cap secret. Em pregunten molt. L’any que vaig pujar a Lliga Femenina amb el Bàsquet Femení Sant Adrià van posar els partits a l’aula… Va ser molt divertit. A Mataró hi havia alumnes que venien a veure’m jugar i segur que també n’hi haurà que visitaran l’Olímpic. Saps què? El que més costa i el que més valoro és que t’estimin.
