Foto: Reial Societat
”Tenia el genoll rebentat i em vaig plantejar què volia fer amb la meva vida. Per molt que m’encantés el futbol, cada cop veia més casos d’operacions que s’havien complicat o lesions que es cronificaven”, recorda Natalia Arroyo (Esplugues de Llobregat, 1986), entrenadora de la Reial Societat.
Natalia, entenc que aquest diàleg interior va ser molt dur. Com el vas poder resoldre?
El risc de continuar jugant era molt alt i havia de ser pragmàtica, i a Barcelona i Catalunya hi havia equips amb més nivell que el que jo tenia. Així que vaig haver d’assumir l’adeu i buscar un pla B.
Com veies i senties el futbol de petita?
Sempre he estat molt competitiva i pensava en marcar gols, guanyar, continuar jugant, créixer… Pel context i les dificultats de fer-ho en un equip amb noies de la meva edat, jugava sempre amb més grans. De fet, vaig competir amb el nom de la meva germana perquè no era legal que jo hi participés amb 7 anys. La Lliga no estava dissenyada per a nenes d’aquella edat.
Estaves acostumada a reptes majúsculs, doncs.
Sí. Ma mare em deia fa uns dies que mai vaig tenir dificultats per ser acceptada en cap grup d’infants que jugàvem al carrer. Potser sempre m’he sentit una més. Amb 9 anyets em va trucar un Barça molt modest i amb mancances en instal·lacions, roba…
Era l’altre extrem al club actual.
No sabíem ni qui jugava al primer equip. Ara m’emociona veure com ha crescut l’entitat i el futbol [femení], però queda molt per recórrer. Veia que era una de les destacades de la meva generació i, com és normal, m’anava marcant objectius immediats: passar de futbol 7 a l’11 i un llarg etcètera.
I vas arribar a l’elit.
A Primera Divisió. Malgrat que em vaig haver de retirar una mica forçada, puc dir que he jugat competició europea, he estat a la final de la Copa, he competit pel títol de Lliga… Soc molt afortunada d’haver jugat en un Barça que creixia i en el millor RCD Espanyol.
Com alimentes el cuquet del periodisme?
Ara, poquet. Els meus llibres Les noies juguem a tot!, escrit amb Elisa Sanjuan, i Dones de futbol s’han publicat quan ja era entrenadora de la Reial Societat, però gairebé els vaig enllestir mentre era a Barcelona. Estic en contacte amb els mitjans a través de les rodes de premsa i les entrevistes.
“Tenia el genoll rebentat i em vaig plantejar què volia fer amb la meva vida”
Abans de marxar a Sant Sebastià, sempre havies viscut a Esplugues?
Sí, a Can Clota, una zona tranquil·la on tens els transports públics a prop. Si evitava l’hora punta a la Diagonal, arribava molt de pressa a la feina en moto. M’encanta tornar a Esplugues per veure la família. És casa meva i s’hi està molt bé. El Centre Comercial Finestrelles ha cobert la mancança de botigues a prop. Ara, però, no és fàcil viure-hi: és car.
Quina relació tens amb Sant Sebastià?
És una ciutat acollidora i preciosa on pots fer esports, menjar molt bé i amb una bona oferta d’oci, i passejar amb un gran paisatge. Tot ho tens a la mà. Espero poder-la gaudir més quan s’acabi la pandèmia. Tenir l’oficina a Zubieta, en un paisatge tan verd, és un privilegi.
No recordo cap projecte esportiu on marxin 10 jugadores, algunes importants o molt importants, i els resultats millorin tant: sou segones a la Lliga…
No he fet l’exercici de buscar si hi ha casos semblants. [Riu]. És complicat que se’n vagi la meitat de la plantilla.
A quantes jugadores vau fer l’oferta de renovació?
Vam intentar renovar-ne a 10 de les 11 que acabaven contracte i amb propostes que crèiem prou interessants per a elles. Només Maddi Torre ens va dir que sí. A partir d’aquí, pragmatisme i naturalitat. El projecte és estimulant.
El pròxim diumenge 13 de febrer visitareu el Llevant UD.
És un rival que t’obliga a fer un partit molt intens i t’exigeix un ritme de pilota molt alt.
Com retrataries a la Nerea Eizagirre?
És una jugadora amb un gran talent que està en el procés de sumar-hi ofici per multiplicar les seves virtuts.
Com cuides les teves jugadores?
Intento que em reconeguin com una persona honesta i sentin que sempre els diré la veritat, encara que a vegades la conversa sigui difícil. Vull transmetre’ls comprensió i confiança, i oferir-los la màxima llibertat possible. Però han de saber quin paper juguen en el grup.
Quan eres jugadora també volies aquesta sinceritat o preferies més les bones paraules?
M’hauria agradat que fossin més sincers amb mi i a vegades em vaig trobar més amb bones paraules. No vull ni puc fer el mateix.
