Montse Bertran

Foto: Cronómetro de Récords

“Parlant amb tu aquesta estona m’he adonat que la meva vida és molt estressant, però intensa. Beneïda bogeria!”, confessa Montse Bertran (Badalona, 1963). La delegada de camp del Bàsquet Femení Sant Adrià és enèrgica, empàtica i propera des del primer segon. Té una riallada contagiosa.

La feina d’una delegada de camp és molt valorada pels clubs, però poc coneguda pel públic.
Necessites ser com una bombera perquè a vegades apagues focs i sempre has d’estar pendent de les necessitats dels equips i el cos arbitral. També t’has d’anticipar als imprevistos.

T’he vist moltes vegades amb ampolles d’aigua a les mans.
A cada equip li donem, com a mínim, dos packs de sis, i un parell són per als àrbitres. Abans de començar el partit també necessitem, és clar, la pilota de joc o la tauleta per a la taula d’anotació. Els àrbitres m’indicaran quan pot entrar a la pista el metge, en José Luis, si és necessari. També em poden demanar que canviï la pilota, que passi la mopa… Quan una jugadora es fa mal pot necessitar gel… Són moltes coses i m’ho passo pipa! Encara més als partits de les petites, quan estic a la taula d’anotació.

Quin ha estat el teu moment més especial com a delegada?
El club havia repartit cromos de les jugadores i, després d’un partit contra el CB Bembibre, la canalla va baixar a la pista del Marina Besòs perquè les seves ídols del Bàsquet Femení Sant Adrià els signessin. Una nena em va demanar un autògraf. “Sí! Sí! Que tu també ets famosa!”, em va insistir. Em va arribar al cor. Ja no era una membre de la junta, era part de l’equip. Vaig anar signant més autògrafs. Mai m’hauria imaginat una escena així. Quina il·lusió!

El teu vincle amb el Bàsquet Femení Sant Adrià va començar quan el club va fitxar la teva filla, Alba Segura.
Sí. I era una mare més. Una mare orgullosa de la seva filla i les seves companyes, campiones de Catalunya infantil. Abans d’anar al campionat d’Espanya, a Vigo, l’entrenador, en Juan Ramón Pavón, va comentar que necessitava algú que els ajudés en tasques logístiques i la Gemma [Farrés] li va parlar de mi: “La Montse ha jugat, ha entrenat, sap fer taules… Li podem fer fitxa de delegada al campionat”. Al Juan Ramón li va semblar bé i a mi també. M’ho vaig passar genial i van quedar satisfets de la meva feina. Temps després, ens van comunicar que l’Alba, la meva filla, es podia quedar, però que jugaria poc el curs següent.

“Per a mi el Bàsquet Femení Sant Adrià és el meu esbarjo i la meva desconnexió”

I què vau fer?
Ella volia jugar i passar-s’ho bé, i va decidir marxar. Vam anar al sopar de final de temporada per acomiadar-nos i va ser quan Pepe [Aneas], el president, em va proposar que entrés a la junta. “Com? Si ja no continuarem al club!”, li vaig respondre. “Necessitem el teu perfil a l’entitat, Montse”, em va dir. Li vaig demanar temps per pensar-m’ho i, mesos després, ja amb l’Alba jugant a Mataró, vaig acceptar l’oferta. Tenia temps, hi estava a gust… I fins avui!

Què és per a tu el Bàsquet Femení Sant Adrià?
El meu esbarjo i la meva desconnexió. Una segona família. Crec que no podria anar a cap altre club. No soc rancorosa, eh. Perquè quan era entrenadora del cadet femení del Badalonès, el Bàsquet Femení Sant Adrià ens va deixar sense poder disputar el campionat d’Espanya per un punt. [Riem].

La vida està plena d’anècdotes i casualitats, però la teva ja…
A l’AE Badalonès va ser on vaig començar a entrenar noies. Era un club molt competitiu i em van demanar que em decidís entre jugar o entrenar. Així que em vaig retirar amb 25 anys i vaig triar les banquetes i també vaig començar a fer d’anotadora a la taula. Més tard, amb diverses jugadores de l’AE Badalonès, vam ser campiones de Catalunya cadet amb la Penya.

Quan vas començar a jugar a bàsquet?
Amb 13 anys i per casualitat. Vaig acompanyar a fer una prova a una companya de classe per entrar a l’equip de la nostra escola, Sant Andreu Natzaret. La sorpresa va ser que em van agafar a mi, que no havia jugat mai! Em va saber molt greu per ella. Malauradament l’equip es va acabar desfent i l’escola va estar molts anys sense bàsquet. Fins que la meva germana, la Viki, i jo vam tornar per fundar-hi un club escola.

Eres aler?
No, una pivot omnipresent. Al CB Sant Josep vaig continuar com a interior i quan em va fitxar la Penya ja no era tan alta en comparació amb la resta i vaig passar a ser una aler amb bon llançament, hàbil al contraatac… Llàstima d’aquella lesió…

On?
Al turmell. Era júnior i pujava amb el sènior. El contratemps em va deixar sense poder anar a les fases d’ascens a Bilbao. Com l’equip es va desfer, vaig marxar al Mireia Montgat. L’any següent, però, la Penya va recuperar el sènior femení i vam començar de zero, amb gran part de les júniors que hi havíem estat. Vam encadenar ascensos fins a arribar a Segona Divisió, l’actual Copa Catalunya. Cada any pujàvem i, malauradament, renunciàvem a la plaça a la Primera B, la LF Challenge actual. El bàsquet m’ha regalat molts moments i vull que qui estigui al meu voltant el gaudeixi.