Beatriz i Cesare Nusdeo

La Beatriz i el Cesare Nusdeo amb un Cobi gegant de fons. Foto: T. Delgado

“La música em connecta amb les meves emocions i em fa viatjar en el temps. Quan escolto Amics per sempre, tanco els ulls i recupero la pau que em va regalar l’abraçada de l’Epi una estona després que fos l’últim rellevista de la torxa olímpica a l’Estadi. Quan li vaig dir que era del Barça, em va tornar a abraçar”, recorda, orgullós, en Juan Manuel Cruz, que va ser voluntari dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. El vaig conèixer aquest dilluns al Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch, on es va commemorar el 30è aniversari de la inauguració dels Jocs. Cruz també va ajudar durant els Paralímpics.

L’Albert Ferré i la Carme Selma haurien estat grans detectius. Com que van assistir a l’assaig general de la inauguració dels Jocs, en busquen vídeos al Museu. No tenen sort. Ell, que “és molt observador” i rastreja “sempre els detalls”, té punteria: “Aquesta foto és de l’assaig! Sí! Mira, nosaltres érem aquí i en tota aquesta zona, a la nostra dreta, no hi havia públic. I també ho sé perquè el peveter està apagat”. “A la inauguració van clavar l’assaig. Quantes imatges i quantes emocions em venen al cap. Gràcies per la conversa!”, agraeix la Carme, a qui també li encanta investigar i descobrir els perquès de les coses.

El matrimoni connectaria de seguida amb el Miki Aymà, controlador de sala i que atén els i les visitants al Museu. És un pou de coneixements sobre qualsevol edició dels Jocs i un enamorat de les llambordes que hi ha a l’espai dedicat als de Barcelona. “Et recomano la pel·lícula Múnich, de l’Steven Spielberg, sobre l’atemptat terrorista dels Jocs Olímpics de 1972. També va ser l’edició dels set ors i set rècords de Mark Spitz”, explica Aymà, que treballa al Museu des que va obrir fa 15 anys.

Des de Milà

De Milà venen en Cesare Nusdeo i la Beatriz Nusdeo. El pare està encantat amb un petit Cobi d’halterofília que s’acaba de comprar. “Vaig veure els Jocs de Barcelona des de la distància i mai oblidaré la competició de salt [des del trampolí] amb la imatge de la Sagrada Família de fons”, recorda en Cesare, que en aquell moment encara no conexia la seva dona, la María Carmen Garcia, que va ser hostessa als Jocs com a “assistent internacional”. “Ella vivia aquí i sempre m’explica que va ser una experiència irrepetible”, concreta el pare, mentre a la filla se li il·luminen els ulls.

A la Beatriz li ha encantat el museu, veure l’evolució dels materials esportius, descobrir històries d’esportistes i, sobretot, un documental sobre la ciutat: “Sento amor per Barcelona, que és literalment esport. Aquesta ciutat ens regala energia extra sempre. Hi venim cada estiu”.

Cada 25 de juliol en Juan Manuel Consuegra va vestit exactament com quan va ser voluntari als Jocs Olímpics i Paralímpics, i es reuneix amb l’associació Voluntaris 2000. Nascut a Marte, un poble de Jaén, va venir a viure a Barcelona sis mesos abans dels Jocs. L’objecte que m’ensenya amb més orgull, però, és actual, una mascareta molt especial: “L’ha fet ma mare, la Conchi, que té 87 anys, i recorda els 30 que han passat. Té tots els colors dels anells de la bandera olímpica, i per ordre, d’esquerra a dreta: blau, negre, vermell, groc i verd”.

En Francesc Terrón, director del Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch, té clar que la seva responsabilitat com a espai “és mostrar el llegat dels Jocs de Barcelona i difondre els valors esportius”. “Corro maratons i nedo perquè és salut mental”, confessa Terrón, encara al·lucinat per la icònica victòria de Fermín Cacho als 1.500 metres i encantat amb la mascota, el Cobi: “És una de les més recordades i més comprades”.

Al Francisco Guzón li agrada tant el Cobi que en col·lecciona algunes figures específiques. Va ser responsable de coordinar, des del Consejo Superior de Deportes, les federacions esportives i amb el nexe del Comitè Olímpic i el programa ADO. “Treballàvem amb planificacions de manera descendent, plans a dos anys vista del que faria cada esportista i equip abans de començar la seva competició als Jocs. La feina de cada una de les parts va ser extraordinària [22 medalles, rècord encara de la delegació espanyola]. Fèiem moltes reunions de la planificació. No pas per corregir res, sinó per, entre tots i totes, intentar millorar-les”, recorda. Al seu despatx hi havia una pissarra de tres metres en què es podia veure què estava fent cada grup de treball cada dia. Hi havia codis de colors, fitxes magnètiques…

La família Esteban-Cebeiro ha vingut de Bilbao i als tres els ha cridat molt l’atenció una Pinarello de Miguel Indurain. “M’hauria encantat tocar-la i pujar-hi”, confessa la petita, l’Aitana Esteban. “He passat molts moments de la meva vida en una bici i m’encanta veure ciclisme a la tele, i als Jocs m’interesso per moltes disciplines que normalment no segueixo”, comenta el pare, l’Iñigo Esteban. “Miro una mica de ciclisme i els partits de l’Athletic pel meu marit. No soc massa dels esports”, reconeix la Cristina Cebeiro. “A mi m’encantaria trobar el meu esport, però encara no ho he fet. Soc inquieta i m’agrada tenir noves experiències. He fet hípica, patinatge, ball… Tinc moltes amigues que fan bàsquet, però encara no m’he animat”, reconeix l’Aitana.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram