Marta Montoliu

Marta Montoliu, al Col·legi Sant Miquel. Foto: Toni Delgado

“Segurament, després de la final de la fase d’ascens a Lliga Femenina, vaig parlar amb l’equip, però no et sabria concretar cap de les paraules que vaig fer servir. Només recordo estar molt trista”, confessa Marta Montoliu (Barcelona, 1994), que el passat 1 de maig es va acomiadar com a jugadora professional perdent contra l’amfitrió, el CB Jairis, al Pabellón Fausto Vicent, a Alcantarilla (Murcia). “Dir adeu sense que el CD Zamarat tornés on es mereix i potser amb menys protagonisme de l’esperat quan vaig renovar va ser dur”, amplia la ja excapitana del conjunt zamorà mentre observa la pista on va començar a jugar, a tercer de Primària. Som al Col·legi Sant Miquel.

“Abans aquestes cistelles eren més petites i no es podien regular. Mira, allà sèiem els dissabtes de partit a primera hora. Era la banqueta i ens posàvem una manta. Feia un fred…”, recorda. Després, quan era mini de segon any, va anar al BBC badalonès: “Vaig passar d’entrenar un dia a la setmana a fer-ho tres i un més de PDP (Programa de Detecció i Perfeccionament).

Al Col·legi Sant Miquel va estudiar des de P3 fins a segon de Batxillerat i hi va fer les pràctiques del Màster de professorat de Secundària. “En Javi va ser un gran tutor. Em va ensenyar moltes coses i, alhora, em va donar molta llibertat. M’encanta el vincle que pots establir amb la classe. L’Educació Física és una assignatura vital”, reivindica.

A l’entrevistada, graduada en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport (CAFE), li encanta ensenyar i formar, i en gran part dels clubs on ha jugat també ha entrenat equips: “Intento compartir les meves experiències i que tinguin passió”. La seva estrena com a tècnica va ser l’Escola Virolai, a Horta, amb preminis.

Debut a la lliga femenina

És molt difícil que Montoliu abaixi els braços. Té molta capacitat d’adaptació i una gran memòria per saber qui l’ha ajudat. A la primera experiència fora de Barcelona, a l’AE Sedis Bàsquet (Cadí la Seu) i ja a Lliga Femenina, ho van fer, “sobretot, la Geo Bahí, la Tania Pérez, la Laura Gil i l’Ana Suárez, que em van cuidar molt bé i van aconseguir que no em costés estar fora de casa”. Després arribaria la seva primera etapa fora de Catalunya, a l’Stadium Casablanca de Fabián Téllez, a qui ja havia tingut al CBF Sarrià, el destí de gran part de les jugadores del desaparegut UB Barça.

Més endavant, va firmar pel Bàsquet Femení Sant Adrià: “Va ser una gran temporada amb un subcampionat d’Espanya. Vaig tenir en Jordi Vizcaíno tant a Copa Catalunya com al júnior”. La següent experiència va ser al Lima Horta Bàsquet, amb Isaac Fernández a la banqueta: “Hi vaig créixer i ampliar la mirada una barbaritat, i tenia companyes molt experimentades”. El seu últim equip abans de debutar a l’elit va ser el Barça CBS, on va viure un curs dur en tots els sentits. Setmanes després, es penjaria la medalla de plata a l’Europeu sots 20 d’Itàlia.

Sempre s’ha preocupat més pel grup i per fer brillar la resta que no pas pels seus números, que també són bons. Ara comença una nova etapa. “Quan et retires surts de la bombolla de la jugadora i has d’entrar al món laboral. M’agradaria continuar sent entrenadora”, avança. Se sent molt agraïda al bàsquet per totes les experiències, moments i persones que li ha regalat i li regalarà. S’assembla a la tieta Rosa perquè li agrada organitzar retrobades amb família i amistats, i és compromesa, disciplinada i ordenada com el seu germà, en Marc. Els dos ho han après dels pares, la Gemma i el Josep Maria.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram