Marta Franzi

Marta Franzi amb la bufanda del CB Roser. Foto: Mireia Pallarès

“No em van mirar ni em van tractar amb llàstima. Simplement, em van donar suport, ja fos per fer un cafè, escoltar-me i plorar, marxar fora un cap de setmana… Sentia que estaven al meu costat i això no ho oblidaré mai. Per a mi aquest club és com una família”, confessa, emocionada, Marta Franzi (Barcelona, 1993), jugadora del CB Roser de Segona Catalana i entrenadora del júnior negre femení. Potser sent l’entitat com si fos una abraçada contínua.

Viu la seva 17a temporada al CB Roser i en aquest temps ha patit els dos cops més durs de la seva vida: primer la pèrdua del seu germà David i, anys més tard, la del pare, en Juan. “Sempre m’he sentit tan estimada aquí, tant…”, afegeix.

Franzi enumera amb devoció moltes persones que la van acompanyar en aquells moments. Suports com Xavi Bonastre, el seu tècnic en aquelles dues etapes i que “sempre m’ha ajudat en tot”, o la seva ja excompanya Marina Forrellat, “un etern pilar per a mi” amb qui va arribar al club procedent d’un equip mixt del Col·legi Escolàpies Llúria que es va desfer.

Els vincles

L’entrevistada desprèn llum, energia i alegria. Cuida i fomenta els vincles, la cohesió i la confiança en l’equip, i transmet les seves experiències perquè les noves “sentin els colors i s’aprenguin l’himne del club”. Franzi comparteix la capitania amb Laura Balagué: “Tinc els ulls ben oberts per observar l’ànim de cada jugadora i saben que poden comptar amb mi per al que necessitin. Quan ens coneguem més, serem un grup molt maco”. Cristina Puyal, que s’ha retirat per una lesió al genoll i que ara forma part de l’staff, Meritxell Gabarró i ella són les úniques que continuen del curs passat.

Com a entrenadora del júnior negre femení del CB Roser intenta transmetre “ambició i ganes de millorar i ser competitives”. Li encanta que el grup sigui intens i es deixi l’ànima en cada entrenament, que estigui unit dins i fora de la pista, i que tingui “sentiment de pertinença al club”.

No sorprèn gens que la barcelonina sigui fisioterapeuta, un ofici pel qual, segons defensa, cal empatia, saber escoltar i generar confiança, i voler ajudar i motivar el o la pacient perquè “faci els exercicis que li vagin bé”. Franzi treballa ara en una residència: “És molt reconfortant veure l’agraïment de la gent gran, per a qui el treball de fisioteràpia és fonamental. La vida és moviment. L’estil de vida és mantenir-se actiu. Ens han ficat al cap que si ens fa mal alguna cosa, cal fer repòs… I moltes vegades aquest repòs és perjudicial!”.

La pregunta és… Com viu una fisioterapeuta la seva pròpia lesió? Franzi respon amb un somriure abans de descriure com va pair l’únic contratemps físic greu que ha tingut, el trencament del lligament encreuat anterior del genoll esquerre: “Va ser duríssim! Duríssim! Tenir més coneixements sobre el meu cos va fer que m’obsessionés amb la lesió. Temia que la recuperació no sortís bé…”.

Quan no feia gaires dies que l’entrevistada havia començat a entrenar-se a la pista, va arribar la pandèmia, i quan, temps més tard, estava agafant ritme, notava un “dolor molt persistent” després d’una estona de carrera contínua. “En un principi, el metge em deia que estava tot bé, però jo vaig insistir amb el que sentia”, recorda. L’ecografia va mostrar que un clau que li havien posat a l’operació sobresortia un mil·límetre i li fregava el tendó i el múscul. A la intervenció li van llimar una mica el clau.

Després, va fer treball individual al gimnàs i anava a un entrenador personal un cop per setmana. “Vaig ser molt exigent amb mi mateixa i mai en tenia prou. Reconec que em va costar recuperar la confiança en mi i en el meu genoll”, tanca Franzi.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram