Sergi Tell

Sergi Tell, base del CB Roser. Foto: Núria Granja

“Hi ha qui creu que la teva passió és sempre lineal i sense alts i baixos, i no és veritat. Per exemple, en la meva última etapa al CB Mollet m’exigia tant a mi mateix que, per molt que estigués a gust en un grup excel·lent, no acabava de gaudir, i a principis d’aquesta temporada me’n vaig anar”, confessa Sergi Tell (Barcelona, 2000). Mesos abans, ja havia tingut dubtes sobre si renovar o no, i, en part, ho va fer perquè els seus companys el van animar perquè continués.

El barceloní tenia clar que necessitava respirar, ordenar i gestionar les seves idees i emocions, i se sentia “cremat” del bàsquet. “També estava buscant un lloc per fer les pràctiques d’Enginyeria Industrial i volia temps per pensar i per a mi”, reconeix Tell, a qui Albert Montalvo i Raül Verano, amb qui havia coincidit al CEJ l’Hospitalet, el van convidar a entrenar-se amb el CB Roser. També va parlar amb Juan Hereza, l’entrenador.

Després d’unes quantes setmanes exercitant-se amb el grup, Tell es va reconciliar amb el bàsquet i es va adaptar a l’equip. Com és normal, el nou base del CB Roser, que va debutar el passat 12 de novembre amb 8 punts, 4 rebots i 4 assistències en la victòria per 65-61 contra el CB Igualada, acumulava moltes preguntes sense resposta. Com encaixaria en un equip amb els papers ja establerts i amb la temporada començada? Quin seria el seu rol?

Un ritme alt

“Quan arriba algú nou a un grup, l’equip canvia una mica, i jo aquí hi encaixo molt bé perquè ens encanta el ritme alt i el joc ràpid. Una proposta en què, a vegades, es desordena una mica el joc i jo soc un base molt pur que mai ha destacat per l’anotació i sí per la direcció i l’ordre”, enraona el barceloní, que va començar a jugar a bàsquet al Col·legi Jesús-Maria Sant Gervasi, on durant un temps el va compaginar amb el futbol 7.

La seva cosina Marta Soler, a qui anava a veure jugar al CEJ l’Hospitalet, va ser clau perquè se centrés en l’esport de la cistella. “Ma mare em recorda de tant en tant que un dia, a la grada, li vaig dir que jo de gran volia jugar a bàsquet”, confessa l’entrevistat, que a 4t de Primària va fer una espècie de proves al JAC Sants.

Un curs més tard ja va defensar la samarreta del conjunt santsenc, on el va dirigir Carlos Flores, Litos, un tècnic a qui admira i sempre li agrairà haver estat el seu tutor i guia: “En Litos va confiar en mi des del principi i em va fer créixer en els primers moments. Va establir la base del meu bàsquet”.

Després encetaria la seva etapa al CEJ l’Hospitalet, que considera el seu club de formació: “Va ser una experiència excel·lent i és on millor vaig jugar i més vaig créixer”. El seu últim any de júnior el va passar al Basket Almeda, “un club molt familiar i acollidor on hi ha un vincle extraordinari entre la grada i l’equip, i sents l’alè del públic”.

Tell va debutar a Lliga EBA en la seva segona etapa al JAC Sants. “Entre cometes, em va resultar força fàcil adaptar-me al canvi de categoria perquè érem un equip molt jove i estàvem dirigits per Albert Gómez, un tècnic a qui li agrada formar jugadors”, exposa.

El seu penúltim equip ha estat un CB Mollet on va coincidir amb jugadors “molt més veterans” i on ha après “a gestionar millor el cap”. “Quan ets jove, sols ser molt més dèbil mentalment perquè et falta experiència i si t’autofrustres tant després d’un mal partit, tens molts números perquè el següent sigui semblant. El cap marca la diferència en una competició com la LEB Plata”, defensa Tell, que en aquella experiència va millorar molt en la direcció i el joc sense pilota.

El joc de l’equip, però, era lent i l’entrevistat intentava adaptar-s’hi, tot i que sentia i veia que el seu rendiment “no era el mateix que si fos ràpid”. Al llarg de la seva carrera molta gent li ha dit que se li nota molt quan s’ho passa bé a la pista. Una emoció que no pot dissimular. “Si gaudeixes, ets sents més lliure, i va arribar un moment en què no tenia il·lusió pel bàsquet. Ara, al CB Roser, estic encantat i vaig als entrenaments molt a gust. Per a mi el bàsquet és una afició que he de fruir al màxim i que no s’ha de convertir en una obligació”, conclou.