Marina Portillo, jugadora del CEJ l’Hospitalet, en plena naturalesa. Foto cedida
Marina Portillo (Barcelona, 1996), escorta del CEJ l’Hospitalet, de Copa Catalunya, té una facilitat innata per saber com són i, sobretot, com se senten les persones. “A vegades no cal preguntar res. N’hi ha prou deixant clar que poden comptar amb tu. Si veig algú trist o desanimat, em sento responsable que canviï la seva mirada”, amplia aquesta psicòloga.
És impossible que deixi indiferent algú ni oblidar-la. “No es poden fer promeses de festa amb les companyes…”, aconsella. No s’esperava que la triessin per a disputar el concurs de triples de l’Allstar de Copa Catalunya de Manresa del 2018 i, encara menys, passar la ronda. El seu equip n’opinava el contrari. “Vam pactar que em disfressaria si arribava a la final. Com que va passar, i les promeses s’han de complir, em vaig vestir de pollastre, l’ocurrència de Lucia Perera, excompanya i amiga per sempre”, recorda. Així que va llençar disfressada els últims triples i fa dos anys va repetir experiència a l’Allstar de Granollers, aquest cop vestida d’Olaf, el personatge més curiós i mogut de Frozen.
Mowgli i Mama Tierra
La tria no sembla casualitat perquè la Marina és molt inquieta i moguda. És membre de la Penya del Corb, de Corbera de Llobregat, i molt activa amb la colla de diables i la batucada Mais Ki Samba. Molta gent la coneix com a Mowgli i Mama Tierra i està enamorada de la muntanya, tot el contrari de la ciutat. Li encantaria tenir més temps per fer excursions a la natura i anar a buscar bolets, una afició que va heretar del seu pare i tiets.
Formada al Bàsquet Corbera i amb un breu pas per la UESC, de Sant Cugat, l’escorta juga al CEJ l’Hospitalet des del seu primer any de júnior. “Sento molt meu el club, sobretot per qui en forma part. Aquí estic vivint els meus millors moments com a jugadora”. Instants com la Final a 8 de Copa Catalunya a Vic, on es van classificar per a la fase d’ascens a Lliga Femenina 2 a S’Arenal (Mallorca) no els oblida.
Al club, cap entrenador l’ha marcat més que Iván Faure. En els 7 anys que va dirigir-la, Portillo no va haver de repetir més de dos o tres exercicis. Els clavava. El seu rendiment era òptim en uns entrenaments plens de novetats. “A vegades a la pista soc una revolucionària i ell vol control. Els primers anys de sènior vaig passar molts minuts a la banqueta, però d’en Faure vaig aprendre mil coses. Igual que ara d’en Miguel Ángel [Dieste], molt proper i sempre obert a parlar”.
Camaleònica, s’adapta de pressa als llocs i a les persones, sense perdre la seva essència. “Malgrat que intento ser sincera i evitar el conflicte, tampoc m’agrada tolerar certes coses, eh”, conclou, contundent, Portillo.
