Foto: David Grau
“Abans era molt autodestructiva i la psicòloga em va donar tècniques i eines per evitar-ho. Soc una jugadora que juga molt amb les emocions i que les sol contagiar a l’equip”, confessa Laura Piera (Sant Cugat del Vallès, 2000), base del Joventut Badalona i psicòloga esportiva. És sincera, observadora i reflexiva.
Tenir el poder de transmetre els estats d’ànims a un grup pot ser, depèn del moment, molt bo o molt dolent…
Tal qual. És una situació que he viscut en molts equips. Treballar amb psicòlegs i haver estudiat la carrera m’ajuda a canalitzar les emocions negatives en energia positiva. Cuidar-se per dins és vital.
Mariona Teixidó, Olga Ruano, Mireia Vila, tu… Sou un equip que juga amb emoció. No sempre passa.
Hi estic d’acord. El Jordi Vizcaíno [substitut de Guillem Abelló] ens ha ajudat a treure el caràcter necessari per intentar minimitzar els mals moments, que abans ens penalitzaven tant. A vegades teníem caigudes molt bèsties.
En Jordi Vizcaíno us ha ajudat a tenir més ordre, confiança i consistència?
Ens està acompanyant per trobar la nostra identitat, que potser comença des de la defensa. Quan totes estem ficades a darrere, normalment l’atac va sol.
“On va el teu enfocament, flueix la teva energia” és el teu tuit fixat. Sempre has tingut molta capacitat d’adaptació i de concentració?
Sí. Intento sempre tenir les idees clares i marcar-me objectius reals. Quan, a principis de novembre, vaig arribar a la Penya, el meu primer propòsit era fer-me al joc i a l’equip, i en Willy [Guillem Abelló] em va ajudar moltíssim, igual que el seu cos tècnic. Tenir uns objectius globals i uns altres de més immediats m’ajuda a fluir i a estar centrada.
No hi ha ningú a la pista que necessiti més concentració que una base.
Ets qui més s’exposa. Si organitzes el joc, és més fàcil que cometis més pèrdues que, per exemple, una jugadora exterior. Tracto de tenir sempre molt present com vol jugar l’entrenador i preguntar-li els dubtes, i potenciar les virtuts de les meves companyes. També les meves, com la defensa.
Ets organitzada?
En l’únic àmbit on ho soc és al bàsquet. En la resta… “Laura, sempre vas a l’últim moment”, em repeteix mon pare. I té tota la raó del món! [Riem].
“Abans era molt autodestructiva i la psicòloga em va donar eines per evitar-ho”
Com s’està adaptant al grup Lovisa Hjern?
Bé. Fa molt poc que la Lou ha aterrat i, com és normal, a vegades dubta. El Jordi Vizcaíno li està donant molta confiança. Ben aviat veurem el seu nivell. També està jugant de base i li està costant perquè no parla la llengua.
Deu ser dur per a qui organitza el joc no dominar l’idioma.
Molt, i t’ho dic perquè ho he patit als Estats Units, a la Grand Canyon University. L’entrenadora dels meus dos primers anys em va ajudar molt amb la llengua i el joc, i confiava tant en mi que em feia jugar quasi tot el partit. Després vaig tenir una altra tècnica, que era molt exigent i li agradava un joc molt físic.
Els entrenaments a les universitats nord-americanes són un altre món.
A dos quarts de sis del matí ja estàvem escalfant a la pista d’atletisme, i si no passàvem certes proves físiques, no jugàvem. En aquell moment em repetia mentalment: “No vull fer-ho!”. Amb el temps, saps què et convé i què no, i la veritat és que vaig millorar molt físicament. Ara puc córrer durant hores i no em canso perquè allà vaig preparar-me com una atleta.
Vas començar a jugar a bàsquet al CBF Sarrià.
Hi vaig estar a mini i en Joan Florit va ser el meu primer entrenador. Recordo que un cop ens va posar un petit trampolí perquè no tinguéssim por a saltar mentre fèiem entrades. Va ser una temporada meravellosa.
Després vas passar al Basket Almeda. En algun club has cridat i viscut el teu esport com allà?
En cap! [Riu]. Tant al CBF Sarrià com al Basket Almeda els dec la vida. Han sigut i seran sempre la meva família. M’ho van ensenyar tot.
Quin entrenador et va marcar més al Basket Almeda?
De tots n’he après molt, però em quedaria amb el Javi Torralba, que em va provocar un clic definitiu. Em va fer veure que em podia dedicar al bàsquet si hi invertia més hores.
“Si contagio la meva passió a alguna jugadora, el meu treball haurà estat bo”, va comentar Javi Torralba a Cronómetro de Récords.
En Javi és aquesta frase. Em va transmetre molta passió. Si a la pista aixeco el puny, és per ell. Em va impulsar a començar una nova etapa en el bàsquet. Sempre li agrairé.
