Foto: Cronómetro de Récords
Hola, equip! Sou les companyes amb més talent que he tingut mai i sé que podeu i heu de confiar en vosaltres, en el cos tècnic i en el vostre treball. Estan sent dies complicats, però amb il·lusió i ganes… Guanyarem!”, assegurava la cortsenca Laura Lobo (Barcelona, 1996), jugadora del CB Granollers. Era un àudio motivador.
Abans del matx contra el SESE vas voler animar l’equip des de la distància, perquè estaves confinada amb la covid. El grup es va emocionar quan va escoltar el teu missatge al vestuari.
Ai, se’m posa la pell de gallina… Sempre intento transmetre’ls energia i confiança. Els últims entrenaments havia estat durs perquè una altra companya també era baixa per aquest maleït virus i una altra havia faltat un dia per problemes personals. Ho vaig passar fatal seguint el jugada a jugada del partit perquè no el retransmetien i… Vam guanyar! Quin orgull! Quin equipàs que tinc, eh!
Sempre has estat tan generosa?
No soc una jugadora talentosa i em centro a ajudar en intangibles: vull que les companyes sempre estiguin còmodes i se sentin importants.
Estàs enamorada del bàsquet. Hi acostumes a veure molt més enllà del que normalment es veu amb els ulls.
Sens dubte. No diria que és un estil de vida, més aviat que forma part de la vida. Tinc molt clar que mai deixes el bàsquet ni ell et deixa a tu. Sempre hi estaràs vinculada pel que t’aporta en el teu dia a dia, les teves accions i manera de fer i pensar.
Com descriuries el teu vincle amb el bàsquet?
Cada peça d’un equip és indispensable i irreemplaçable, i hi aporta detalls diferents. Un grup és una petita comunitat en què les relacions s’intensifiquen perquè la temporada és molt curta i intensa. Conec les meves limitacions i m’exigeixo actitud i compromís. Jo havia jugat a Primera i Segona Catalana, i he arribat a Copa Catalunya una mica de rebot. Així que aprofito al màxim els meus minuts. Són un regal!
“Tothom sap aplaudir una cistella, però el més difícil és fer-ho després d’un error”
La teva companya Mar Ibern em va explicar una mica per sobre com va ser el teu fixatge pel CB Granollers. [Riem].
Quan va arribar la covid, vaig pensar que ja no jugaria més. Ho tenia clar. Després vaig fitxar, entre cometes, per l’AE Bellsport, però només em vaig entrenar amb elles. No vaig arribar a competir amb el grup. Quan ja m’havia mudat a Granollers, em van proposar que m’entrenés amb el segon equip, encara que no jugués. Vaig parlar amb el Cesc Pujadas, el tècnic, i ens vam posar d’acord. Un dia, però, l’Àngel López i el Guillem González, que eren els entrenadors del primer equip, em van suggerir d’entrenar i jugar un amistós aquell cap de setmana. Em vaig sentir bé i just una jugadora de la meva posició va marxar del club. I m’hi vaig quedar!
He vist poques esportistes que animin tant a la banqueta com tu.
No callo mai i m’hi deixo l’ànima, igual que a la pista. M’importa poc ser petiteta: si em quedo amb una rival gran, li posaré les coses difícils. És el que en Martí Roget espera de mi. La feina invisible. Els intangibles.
Com sols animar a la banqueta? Tens alguna paraula o onomatopeia que repeteixis molt?
“Som-hi, som-hi, defensa, defensa…”. Quan la base crida la jugada, a vegades la repeteixo. Igual que quan fem una defensa especial. Animo sobretot quan una companya, per exemple, perd una pilota. Tothom sap aplaudir una cistella, però el més difícil és fer-ho després d’un error. És més bonic que t’animin quan l’acció no t’ha sortit bé que quan sí. Perquè tu ja saps que ho has fet bé!
Sols patir més per la resta que per tu?
Tal qual! I em passa dins i fora de la pista. M’omple que a les companyes els surtin les coses, per elles i l’equip, i visc al límit les emocions. Les bones i les dolentes. Amb els anys he après a relativitzar una mica els errors. Abans fallava un tir i pensava: “Ja no en ficaré cap”. Ara més aviat em dic: “Si les professionals fallen, jo també puc fer-ho”.
El pròxim dissabte 19 visitareu l’AB Premià.
Són un equip equilibrat i haurem d’estar molt alerta. A la primera volta les vam guanyar perquè vam jugar força bé. Tornarà a ser un partit molt intens i segur que en Martí Roget el prepararà molt bé: és el millor entrenador pel que fa a tàctica que he tingut. Estic aprenent una barbaritat de sistemes, jugades i de lectura de joc amb ell. Les companyes també són un llibre obert.
Què sents per les Corts?
És casa, el meu barri. L’estimo i m’encanta. Vaig néixer a la Maternitat i vaig estudiar el Batxillerat a l’IES Les Corts, i els seus carrers i botigues, les biblioteques o els casals de joves formen part de la meva infantesa, adolescència i joventut. La meva àvia també hi viu allà. Des de ben petita he acompanyat els pares al mercat cada cap de setmana i anàvem a veure el Joventut Les Corts. Era la nostra tradició!
