Foto: Josep Ponferrada/PFotoAlbums
A Lara Sánchez (Barcelona, 2002) li encantava el bàsquet, però ho dissimulava molt, sobretot durant els partits dels seus germans. “La família volia que també jugués, però jo posava com a condició que em deixessin tenir un gos. Quan la Laika va arribar per sorpresa, m’hi vaig apuntar”, recorda l’aler pivot del Joventut les Corts.
Déu n’hi do quina l’anècdota, Lara. Però hauries renunciat al bàsquet si no hagués passat el que volies?
No. M’agradava molt el bàsquet. Em va sortir bé la jugada, eh. [Riem]. Sempre l’havia sentit molt a prop. Així que, amb set anys, vaig començar a l’escoleta del SESE, després van venir el Lima Horta Bàsquet, el Barça CBS, el Bàsquet Femení Sant Adrià, el Basket Almeda, el Bàsquet Maresme Boet Mataró 3 Viles, i ara, el Joventut Les Corts.
Per cert, i la Laika?
Ja té 12 anys i és una amiga molt especial. No m’imagino la vida sense ella. Tant de bo els animals fossin eterns…
Com estàs al Joventut Les Corts?
Molt bé. L’Alfred Benages es va posar en contacte amb el meu pare i vaig venir a provar un dia. Estava nerviosa perquè no coneixia cap jugadora ni l’entrenador, i des del primer moment m’han acollit molt bé. L’ambient és excel·lent i som amigues. L’Alfred confia molt en mi i estic tornant a ser jo.
El curs passat vas deixar de ser tu?
Sí. Va ser una temporada força dura de gestionar emocionalment. A vegades les coses no surten com vols.
Vas jugar 9 minuts de mitjana en 15 partits de la Lliga regular a Lliga Femenina 2 amb el Bàsquet Maresme Boet Mataró 3 Viles.
Cada entrenador té, òbviament, les seves preferències. Anar quatre dies a la setmana a Mataró a entrenar-me amb el pare al cotxe i esforçar-me molt i després no jugar em va suposar un gran desgast físic i mental. I més en un any de pandèmia. Els pares van agafar la covid, la universitat era en línia… Va ser una etapa complicada per a mi.
Animar l’equip quan per dins estaves patint tant t’ha ajudat a ser més generosa?
Si no podia aportar prou a la pista, intentava deixar-me la veu a la banqueta. Sumar com fos. Però no sempre es pot posar bona cara: hi ha moments en què penses que podries sortir a la pista. L’únic camí és somriure i persistir. A Copa Catalunya em sento més còmoda en el joc.
“Intentem ser un grup persistent i contra el que costi jugar. Ens hi deixem l’ànima”
La teva experiència als Estats Units va ser molt curta.
Vaig anar amb l’Alba Orois [exjugadora del Bàsquet Femení Sant Adrià] becada a la Universitat de Maine. Hi vaig estar només un mes perquè, per la covid, no teníem cap classe presencial ni sabia si jugaríem o no. L’equivalent allà a Comunicació Audiovisual és Media Studies, però et fan agafar moltes assignatures que no m’agradaven. El primer any tenia filosofia, música, antropologia… Em vaig atabalar i trobava a faltar molt la família.
No et va quadrar res.
Exacte. Al cap de dos dies, ja volia tornar a casa, però em vaig donar més temps. Quan van començar els exàmens i els entrenaments, ja vaig veure que no tenia el cap allà i no volia ser cap molèstia per a ningú ni fer-me mal. Potser podia haver esperat més temps, però no em penedeixo d’haver tornat. Soc una mica impulsiva. A vegades no tinc filtre, però amb els anys ho he millorat molt. Res a veure a quan era petita. Sempre he tingut força caràcter, però sobretot fora del bàsquet. A la pista soc més tranquil·la.
Què estàs estudiant ara?
Estudis Anglesos [denominació actual de Filologia Anglesa]: he canviat completament.
Aquest diumenge rebeu el CB Igualada, les segones.
Vam debutar el curs contra elles i vam arribar al descans amb empat a 30, però a la segona part ens van superar per físic i sobretot l’Aldana Gayoso ens va fer molt mal. No estem tan lluny d’elles com pot semblar. Sincerament, crec que podem superar qualsevol rival.
Serà el vostre primer partit des del passat 21 de novembre contra el CB Grup Barna.
I a més, el partit ve després d’un pont. Va ser molt mala notícia l’ajornament de la cita contra el CB Valls perquè el dia abans que s’anunciés havíem entrenat molt bé després d’uns dies en què ho havíem fet regular.
Sou un equip sòlid en defensa.
Intentem ser un grup persistent i contra el que costi jugar. Ens hi deixem l’ànima. Hem perdut alguns partits per diferències mínimes i alguns errors.
Quins tipus de jugadores t’agraden?
Sempre m’ha encantat Belén Arrojo, a qui vaig veure esclatar la temporada que va jugar al Bàsquet Femení Sant Adrià i jo estava a les categories del club. Crec que hauria de ser fixa a la selecció. Irati Etxarri també m’agrada pel seu tir i moviments.
Et fixes en qui fa de tot.
Perquè jo també intento tenir aquest paper: m’agrada ser una 4 completa que fa més coses que el joc al ‘poste’ baix i llençar triples.
