Laia Palau, en el seu acte de comiat a la selecció. Foto: Alberto Nevado/FB
Commou veure com saluden les jugadores a Pepa Soler, una de les fundadores del Joventut Les Corts. Malgrat el pas del temps, cuida i manté viu el vincle. Riallera i generosa, té uns ulls privilegiats. Gaudeix parlant de bàsquet i Laia Palau (Barcelona, 1979) és bàsquet infinit. “Quan la Laia va arribar al club, era infantil de primer any i no havia practicat aquest esport de manera reglada. Amb dos o tres entrenaments ho vaig tenir clar. ‘Aquesta nena serà una estrella’, vaig pensar. I no em vaig equivocar”, recorda Soler, ara vocal del Joventut Les Corts, a Cronómetro de Récords.
El paper de Palau va més enllà del d’estrella, perquè no totes les estrelles són referents ni miralls ni tampoc estan tants anys a l’elit a un nivell extraordinari. I encara menys, són el fil conductor dels èxits. La primera Lliga de l’UB Barça i l’única de l’Uni Girona, per exemple, van arribar amb la cortsenca com a peça clau. També la millor època de la selecció espanyola, amb qui té el rècord de partits (314). El passat 28 de desembre es va anunciar que rebrà la Gran Creu del Reial Orde del Mèrit Esportiu. Un reconeixement lògic per a una icona.
La cortsenca ha escrit el pròleg de La revolución que nos enamoró, obra de Nacho Doria
Palau és el fil conductor dels èxits del combinat absolut, que fins a l’any 2000 només havia guanyat una medalla, d’or (Europeu de Perugia de 1993). La següent va ser el 2001, a França. Aquell any Palau no va jugar l’Europeu, però sí que va debutar amb l’absoluta. “No vaig entrar a l’equip definitiu fins al 2002 i sempre vaig dir que vaig tenir molta ‘sort’, perquè tres companyes [Ana Belén Álvaro, Nieves Anula i Núria Martínez] es van lesionar just abans del Mundial de la Xina i se’m va donar l’oportunitat”, recorda la capitana de l’Uni Girona al pròleg de La revolución que nos enamoró. La historia de la selección española femenina de baloncesto en el siglo XXI (2001-2021).
És una obra editada per Gigantes del Basket escrita per Nacho Doria amb passió, dades i anècdotes, i que compta una entrevista amb una jugadora important de cada campionat, com Marta Fernández, Alba Torrens o Raquel Carrera. Les imatges, molt emotives i gran part d’Alberto Nevado (FEB), es gaudeixen encara més pel tipus de paper, de fotografia.
“Vull que sapigueu que darrere de les portades i els flaixos, les notícies i les imatges brillants, hi ha un equip. Hi ha dones que lluiten i que pateixen; que se senten privilegiades; que volen millorar i competir sempre; que riuen i també ploren; que conviuen amb el dolor i la soledat a vegades. Però continuem fent camí. Anem cap endavant. I ho fem juntes. Aquesta és la nostra revolució”, reivindica Palau.
