Laia Lamana, abans d’un entrenament amb el Celta. Foto: Mariona Martín
“No recordo haver tingut els genolls sense ferides. Des de petita estic per terra. Si vols robar la pilota, has d’anar sempre al límit”, enraona Laia Lamana (Viladecans, 2002), base del Celta, de Lliga Femenina Challenge.
A la pista és una lladre professional: recupera sis pilotes per partit i contra el Real Canoe, el passat 23 d’octubre, en van ser 12. “Si un dia robo només dues pilotes, em sento malament”, confessa. La segona millor en aquest apartat de la competició és Gema García, del CAB Estepona, amb 2,67 per jornada.
L’únic moment de la conversa en què la base viladecanenca perd la seva alegria innata és quan recorda la seva última lesió i les conseqüències. Va ser en un entrenament amb el Bàsquet Femení Sant Adrià: va robar una pilota i l’atacant, en el seu intent de recuperar-la, va caure al braç esquerre de Lamana. L’entrevistada reviu el dolor i la ràbia per no haver pogut ajudar l’equip com volia a la fase d’ascens a Lliga Femenina de Leganés.
“Malgrat que em sentís frustrada, havia de ser forta per deixar-me la pell a la banqueta”, explica Lamana. A més, el metge també li va advertir que el “més probable” era que es perdés el Mundial sots 19 de Debrecen (Hongria). No només hi va arribar, sinó que va jugar a gran nivell.
Més madura i regular
Al Celta s’ha convertit en una jugadora més madura i regular, amb més confiança i agressivitat en atac. “He aterrat a Vigo en plena forma pel Mundial i em sento molt còmoda”, reconeix. Ara mateix el seu gran punt negre són els triples: en porta un de 14 intents. “Mai he estat una llançadora i alguns d’aquests triples han estat al límit de la possessió i des de molt lluny”, descriu Lamana. “No estic llançant bé ni còmoda i Cristina Cantero, l’entrenadora, m’està exigint i ajudant molt per millorar”, confessa la viladecanenca.
Troba a faltar molt la seva família, però amb companyes de pis com Sara Castro i Mariona Martín tot és més fàcil. “La meva cicerone ha estat la Mariona, que des del primer moment m’ha ajudat en tot, en les feines de la casa, a pista… Fins i tot m’ha presentat amistats seves”, descriu.
Li agrada viure en “pau i tranquil·litat” i per això se sent tan bé a Viladecans i a Vigo. “Encaixen amb mi, igual que l’afició del Celta, que és increïble. T’anima tant quan anotes una cistella o robes una pilota com quan comets un error”, agraeix. “Necessitava un canvi d’aires i agafar més responsabilitat. Al Bàsquet Femení Sant Adrià estava molt bé i sempre portaré al cor el club. És família”, detalla.
Els seus primers bots, però, els va fer a la Unió Esportiva Sant Gabriel Viladecans, el club que li va obrir “les portes al bàsquet i a totes les experiències que he viscut”. Després va aterrar al CEJ Hospitalet, on va conèixer les seves millors amigues. Ja fa estona que ha tornat a somriure. “En els últims dos anys no han deixat de passar-me coses molt bones. És normal que estigui emocionada”, conclou Lamana, una lladre professional del bàsquet.
