Alèxia Putellas amb la seva segona Pilota d’Or. Foto: FC Barcelona
No hi havia cap regal que li fes més il·lusió a la petita Alèxia Putellas (Mollet del Vallès, 1994) que el temps. El temps amb la pilota, les pilotades sense descans, per exemple, cap a dos arbres de la plaça de la seva ciutat que feien de porteria, mentre els seus pares, Jaume Putellas i Eli Segura, sopaven amb les seves amistats al restaurant. “Jo, sincerament, només volia que es repetissin aquestes trobades per jugar a la plaça. Al pati de l’escola també gaudia moltíssim”, recorda la molletana en una conversa amb Carolina Iglesias.
“Va ser molt natural que em vingués de gust estar tota l’estona amb la pilota. Malgrat que practiqués molts esports, com el bàsquet, i sempre estigués corrent d’un lloc a un altre, a mi el que realment m’agradava era jugar a futbol”, exposa Putellas al documental Perseguint un somni, de TV3. “Tothom volia la meva filla als seus equips al col·legi, a la plaça o al parc. I ara és la millor jugadora del món! Només li puc dir que continuï i no es rendeixi i lluiti pel que més li encanta a la vida, el futbol”, explica la seva mare en el reportatge que es va projectar aquest dilluns a la pantalla del Théâtre du Châtelet, a París.
A l’escenari, Putellas, que acabava de rebre la seva segona Pilota d’Or, una fita històrica, tenia els ulls ben oberts per no perdre’s cap detall. Havia fet un discurs impecable i universal (per la mirada i els idiomes, català, castellà i anglès), reivindicant la trajectòria i la importància del seu Barça, recordant-se de tota la gent que l’ajuda des de les companyes, el cos tècnic i la família al públic, confessant que troba a faltar molt el futbol ara que està lesionada…
Només va abaixar el to de veu i es va trencar davant una pregunta de Sandy Heribert, presentadora de la gala amb l’exjugador Didier Drogba: “Alèxia, què tal va la recuperació?”. “Va bé, però no t’enganyaré, trobo molt a faltar tots aquests moments… Sentir-me futbolista… [El públic va aplaudir]. I fer el que més m’agrada. Ho trobo molt a faltar, la veritat”, completava sense alè Putellas.
Un buit dramàtic
Fa més de tres mesos, des del 5 de juliol, el dia abans de l’inici de l’Eurocopa d’Anglaterra que tant havia somiat jugar, que la molletana es troba en dol. Va passar d’una il·lusió indescriptible a un buit dramàtic: ruptura del lligament encreuat anterior [del genoll esquerre]. “Són coses que succeeixen, però que crec que amb una segona Pilota d’Or es digereixen millor”, contestava, ja més tranquil·la, una estona després al Twitch d’Ibai Llanos. Per molt que es mori per tornar, la capitana del Barça no es planteja complir cap termini concret per fer-ho. Escoltarà el seu genoll i només farà el pas quan pugui reaparèixer “a un nivell al qual estava oferint abans”. Així que la seva meta diària ha estat, és i serà fer “petits passos” per arribar a trobar-se bé.
Parla amb la il·lusió d’aquella nena que va celebrar com el millor dels seus gols que gràcies a una amiga de la família els Putellas Segura s’assabentessin que, al contrari que a Mollet, al CE Sabadell FC sí que hi havia una escola per a nenes futbolistes. Tenia 7 anys, el mínim per jugar eren 8 i gràcies a “una petita trampa” va poder fer-ho i competint amb rivals de 12. Als entrenaments sempre la portaven la tieta o l’àvia, i el pare era qui sempre la recollia després de sortir de la feina.
La millor jugadora del món mai ha perdut la mirada infantil d’exploradora, de sorprendre’s i voler saber més i més, de somiar desperta. “Des que vaig poder ser professional no hi ha hagut cap dia que no em preguntés si aquest somni és real”, li va confessar a Fernando Burgos, d’Onda Cero. Des que va guanyar la seva primera Pilota d’Or fins quan va saber que repetiria guardó, setmanes abans de fer-se oficial, va tenir molt present una frase que li va escriure Luis Suárez, l’altre espanyol que ha aixecat el premi: “Que aquesta Pilota d’Or no sigui una meta sinó la teva sortida”. L’anglesa Beth Mead (Arsenal FC) i l’australiana Sam Kerr (Chelsea FC) van ser segona i tercera, respectivament, en el reconeixement individual més prestigiós.
Sempre sincera, Putellas va confessar que quan es va trencar el genoll va creure que seria impossible repetir com a guardonada [durant la temporada 2021-2022 va marcar 38 gols i repartit 24 assistències en 49 partits, entre el Barça i la selecció, i va guanyar la Supercopa, la Copa i la Lliga, a més de ser finalista de la Champions]. “No us enganyaré, creia que es recordaria el més recent, l’Eurocopa. Per cert, enhorabona a les jugadores angleses [pel títol] i a la seva federació per l’organització del campionat i l’impacte del futbol femení que està provocant al seu país. Són un exemple”, va completar. Un missatge molt clar al tracte i el mètode de la federació espanyola, que està ignorant el malestar de moltes jugadores amb el seleccionador, Jorge Vilda. Fins a 15 han demanat no ser convocades.
No es va oblidar, és clar, de la seva família: “Els últims mesos no estan sent com desitjàvem amb la lesió i [sense] l’alegria que ens dona el futbol a casa. Espero que la pròxima vegada que hagi de parlar sigui al camp i guanyant, com a mi m’agrada. Tant de bo que ens veiem allà”, va dir, somrient, Putellas. Acabava de renovar el seu somni.
