Joana Navarro, jugadora del CB Roser. Foto: Elna Xiao Guardiola
“Si tingués temps i diners, em compraria un baix i aprendria a tocar-lo. Quan em retiri del bàsquet, espero que d’aquí a molts anys, potser serà un bon moment per tornar a la música”, confessa Joana Navarro (Barcelona, 2003), aler i aler pivot del CB Roser. De petita una de les poques coses que la relaxaven eren les classes de violoncel. Va compaginar la música, la natació i la cistella fins que va haver de triar: va guanyar el bàsquet, l’esport que també va practicar la seva mare, Montse Castellà.
Navarro sembla tenir les idees clares, ser molt madura i detectar quin és el moment precís per començar de zero. Viu la seva primera temporada com a sènior, que va encetar al primer equip del Joventut Badalona, de Lliga Femenina Challenge. “M’entrenava i aprenia molt, però no jugava res. Abans de Nadal tenia força clar que no volia continuar-hi i el gener vaig fitxar pel CB Roser”, descriu l’adrianenca. Tornar a jugar amb la seva amiga Jana Serrano va ser un “punt clau” per decidir-se pel club del Fort Pienc.
Ambició
“He descobert que tot té el seu temps i ara necessito competir i tenir minuts. Som un equip molt ambiciós que ja ha assumit que no podrà lluitar per l’ascens a Lliga Femenina 2 i que es deixarà l’ànima per aconseguir la permanència. Volem fer el nostre joc i gaudir”, exposa. El CB Roser ha estat tercer del grup 2 de la Copa Catalunya i iniciarà la Segona Fase rebent aquest dissabte el CN Terrassa. El SESE i el CB La Salle Reus són els altres equips del grup.
El seu primer club va ser el Bàsquet Femení Sant Adrià i, després que la descartessin per a la temporada següent, va anar a la Penya, on va passar la seva primera època, de mini A a júnior A. “Abans d’acabar l’etapa de formació volia competir en campionats d’Espanya. Com que a Badalona no ho podia fer, vaig tornar a Sant Adrià. M’ho vaig passar genial, però vam ser quartes de Catalunya…”, lamenta. El seu somni es va esfumar.
Autocrítica i incansable, Navarro pregunta i vol saber moltes coses. És una esponja. Sergio Vera, que la va dirigir al júnior A del Joventut Badalona, ho va veure i va voler que ampliés la seva mirada. Sabia que tenia un registre més ampli. “Em va dir que amb ell jugaria de base, una posició que havia ocupat puntualment a cadet. Et confesso que al principi em feia por, però en Sergio em va prometre que seria la meva mosca collonera… I ho va ser! Es va portar molt bé amb mi”, agraeix.
Malgrat que és una jugadora que es deixa l’ànima per complir les indicacions i els consells dels entrenadors i entrenadores, li va costar digerir que les seves funcions havien canviat. “Vaig passar de ser una cadet molt penetradora i força anotadora a una júnior que havia de fer jugar la resta. Encara no sabria dir-te per què, però el nou rol feia que acabés molts partits pensant que potser no havia donat tot el que podia de mi. I mira que sempre m’ha agradat repartir assistències”, explica.
“Saps per què les classes de violoncel eren l’única extraescolar que em relaxava? Perquè era l’única en què no competia. Crec que no tinc mal perdre. La competitivitat m’ha portat on soc”, tanca, convençuda, Navarro.
