Judit Ortiz és força de voluntat

“Va ser ella mateixa qui es va ajudar més durant la seva greu lesió. Té una força de voluntat infinita”, m’avança Mar Pacheco, pivot del Club Joventut Badalona, el dia abans d’entrevistar Judit Ortiz (Barcelona, 2000), base del Bàsquet Femení Sant Adrià.

A Ortiz se li il·luminen encara més els ulls quan li llegeixo la reflexió de la seva amiga. Viu somrient i contagia optimisme i humilitat. “Ostres! Mar, t’estimo! Dono gràcies per haver-me lesionat en aquell equip. No sé si les companyes són conscients de l’energia que em van regalar amb els seus consells, i a vegades només preguntant-me i escoltant-me. I, per descomptat, la meva família va ser i és un suport constant”.

Viatgem al curs 2020-2021. Feia només unes setmanes que l’entrevistada havia aterrat al Basket Almeda. Impacta com explica, amb un somriure, que no canviaria com va defensar Claudia Soriano en un contraatac: “Repetiria el moviment que vaig fer en aquell entrenament de setembre. Era el destí”.

El diagnòstic va ser terrible: trencament del lligament encreuat i petita fractura del menisc al genoll esquerre. “Sabia que no podria ajudar tant l’equip com volia i em vaig marcar una data, que em repetia sovint… 27 de març de 2021, 27 de març de 2021…”, confessa. Era el dia que es jugava l’últim partit de la fase regular del grup C de la Lliga Femenina 2, just al Pavelló d’Esports Josep Mora, de la UE Mataró. L’equip del qual provenia.

Li van dir que es recuperaria en uns 9 mesos i que necessitaria un any per estar al 100%. Ortiz, però, havia trobat el cas d’un jugador de futbol que havia tornat en 5 mesos. “La seva història em va inspirar i també tenia en compte que la recuperació en les dones és més complicada”, enraona. La barcelonina es va deixar l’ànima per complir el seu propòsit i ho va aconseguir. “Aquells 28 segons a la pista em van donar la vida!”, s’emociona. Havia tornat al cap de 6 mesos i 24 dies.

“Vols córrer i no pots”

La lesió li ha ensenyat a escoltar-se millor a ella mateixa i al seu cos. “Passes moments molt complicats. Vols córrer i no pots. Et diuen que al cap de tres o quatre mesos tindràs una baixada anímica molt important, i és així…”, comenta. El curs passat Ortiz sí que va poder jugar amb el Basket Almeda. Era la seva primera temporada real a Lliga Femenina 2. “Estic contenta pel que vaig aportar i vaig intentar ajudar el màxim, sobretot en defensa. M’ho vaig passar molt bé”, diu.

Amb el temps, es va adonar que necessitava un canvi d’aires: “Estava jugant d’escorta i no em trobava del tot còmoda”. Sempre ha estat base i és la posició on millor se sent i on juga ara al Bàsquet Femení Sant Adrià, un “equip molt maco”.

Quan les seves companyes Judith Turrión, Noa Sánchez o Júlia Muñoz Pino surten del vestuari del Pavelló Ricart, la saluden amb complicitat. Es nota que Ortiz està encantada en el grup: “Les noves ens hem adaptat molt bé i totes, també les júniors que pugen, ens estimem i estem molt unides. No m’esperava un ambient tan especial, la veritat”.

Sí que s’esperava trobar una nova cinta per al cap per als partits. “És complicat localitzar-ne una que et vagi bé perquè, depenent del seu teixit, et relliscarà més o menys”, confessa. De moment, n’ha recuperat una de color granat. També en té una blanca, una verda i una negra. Duu la cinta en honor a sa germana Jana, el seu ídol juntament amb el germà, en David.

Formada als Jesuïtes Gràcia-Col·legi Kostka, Ortiz i la seva amiga Maria Hernández van proposar la participació del centre a la Copa Colegial a 2n de Batxillerat: “Va ser una experiència increïble compartir pista amb companyes de l’aula. En aquell moment la Maria jugava al Basket Almeda i jo, a la Penya. Ens va ajudar moltíssim tenir la Claudia Soriano a l’equip. És una crac!”.

Al Club Joventut Badalona Ortiz va passar les etapes de cadet i júnior: “M’has fet recordar aquelles tardes de ficar-me al cotxe i canviar-m’hi. Després berenava i… Cap al pavelló!”. “Un entrenament et canvia tant un dia dolent… A la pista no penses en res més, fas una neteja mental. És una sensació que fora de l’esport és difícil d’aconseguir”, enraona aquesta enamorada de la pilota. Quan se’n va de viatge, és el primer que fica al maleter: “Des que vaig néixer necessito tenir sempre una pilota a prop!”.

Al Bàsquet Safa Claror, en aquell moment a Primera Catalana, va viure el seu primer any de sènior: “És una família i mantinc el contacte amb moltes de les companyes amb qui vaig compartir una temporada tan bonica i intensa, i xerrades a un bar de prop després dels entrenaments”. Al club gracienc el va dirigir Dani Perdiguero, amb qui té molta confiança i manté una bona amistat: “Em dona molts consells. És un tècnic que m’ha marcat molt i que el curs següent va apostar per mi a la UE Mataró, a Copa Catalunya”. Al Pavelló d’Esports Josep Mora va aprendre “una barbaritat” d’Ariadna Magriñá.

Ningú la llegeix ni l’entén millor que la seva mare, la Juani, que és psicòloga: “M’encanta la manera que té de viure i veure les coses, i intento aplicar-la a mi mateixa. Sap quan necessito que em parli més com a mare i quan ha de fer-ho més com a psicòloga. Al final, per donar el millor de nosaltres primer hem d’estar el millor possible amb nosaltres mateixos i mateixes”.